"Fins aquí hem arribat": Com la mort està entre nosaltres

Fotografia de l'Angel
photo_camera Vista de l'escultura d'un àngel amb la trompeta del judici final, al cementiri de Mollerussa

Si una cosa ens uneix estretament a tots, és que, tard o d’hora, a tothom li tocarà viure el mateix. Si és que la mort és una cosa que es pot viure. Sigui com sigui, aquesta és una experiència de la qual ningú escapa i que, qui sap si per aquest mateix motiu, no tenim costum, almenys avui en dia, de parlar-ne massa. En Jordi Cubillos, en Francesc Buxeda i en Norbert Tomàs van arribar a la nostra redacció disposats a trencar amb aquest tabú per parlar-nos de Fins aquí hem arribat, l’últim llibre editat per Edicions Morera que s’afegeix a la col·lecció de l’Ermità.

Escrit per Jordi Cubillos i Amadeu Carbó, Fins aquí hem arribat es presenta com una forma valenta, original i amena d’abordar la qüestió de la mort, a través del repàs de les tradicions i costums que expliquen com celebrem l’últim adéu. Fotografia llibre Fins aquí hem arribat

Amb un pròleg de Marcel·lí Virgili, que diu ser especialista en la matèria, els autors de Fins aquí hem arribat, folkloristes especialitzats en la cultura d’arrel tradicional, desenterren tots aquells rituals, expressions populars, patrimoni artístic i cultural, dites, acudits, danses i representacions i costums que envolten la qüestió de la mort i que han deixat empremta en la nostra societat. 

Escoltar en Jordi, en Norbert i en Francesc mentre parlen sobre el llibre, pot arribar a fer la impressió que tindran la resposta a totes les nostres preguntes, que els anem llençant a l’espera de rebre unes respostes captivadores, com qui espera una infinitud de rondalles a la vora del foc mentre es fa fosc. Evidentment, el llibre no dóna resposta a la pregunta més existencial de l’ésser humà. Com diu el seu editor, en Norbert, no es tracta d’un llibre pròpiament de transcendència i autoconeixement, però a través de la cultura popular, la tradició i els costums, et porta a reflexionar sobre aquesta transcendència. Ho fa amb un formidable recull de tot allò que envolta la qüestió de la mort, en moments a través de l'exercici etnogràfic. Tot a través d’uns capítols curts però rigorosos que s’acompanyen d’una acurada selecció d’imatges i il·lustracions, i d’un to despreocupat i divulgatiu, que para atenció a les curiositats i històries singulars per regalar-nos una lectura fascinant i lleugera com l’ànima. Visita editorial Morera - l'Ermità (4)

Una forma divertida i fins i tot carinyosa de conèixer l’origen de les pràctiques que formen part de la nostra quotidianitat i, en definitiva, d’apropar-se a la mort sense arribar a tocar-la.

HEM PERDUT LA MORT DE VISTA

Fins aquí hem arribat arrenca de la idea que, en relació a tot allò que envolta la mort, hi ha hagut un canvi de paradigma en tots els sentits en els últims 50 anys. Quant a la qüestió pràctica, hauríem perdut la mort de vista, ja que tot el que envolta el fet funerari, la manera d’enterrar el difunt, de comunicar-ho... Hauria canviat. Abans, ens diu el Jordi, la gent naixíem a casa i moríem a casa. La vetlla es feia a casa del difunt, l’enterrament sortia de casa del difunt, es feia l’ofici religiós que toqués i la comitiva anava fins al cementiri on se l’enterrava. Avui en dia, això no es fa. Ni tan sols veus el difunt, a no ser que vagis al tanatori, on, a més, el tenen apartat. El trasllat de l’hospital al tanatori, tampoc no el veus ni el controles. Hi hauria hagut una professionalització, una delegació d’aquestes funcions que han fet que, avui, la distància entre vius i morts s’hagi eixamplat una mica, i que en el moment que mor algú, a l’instant, se’l perdi de vista. El Jordi ens explica la importància que creien que tenia deixar constància de tots aquests costums i tradicions o rituals que difícilment tornaran. Recuperar aquestes pràctiques és una forma d’entendre que el que fem no ho fem perquè sí. Per aquest motiu, Fins aquí hem arribat pot cridar l’atenció a tota mena de públic, inclòs el jove, tal com manifesta en Jordi.

SENSE PORS

Escultura de l'Àngel de Sant Miquel amb les balances, per pesar les ànimes. Cementiri de MollerusaEn posar en evidència aquest canvi de paradigma, i exposant els costums i tradicions que envoltaven la qüestió de la mort en el passat (més llunyà i més proper), els seus autors estan trencant amb el tabú que avui representa aquest tema. Aquesta és una de les intencions del llibre, exposa en Jordi, i fer-ho, a més, a través d’una forma molt didàctica i amable que presti atenció a les curiositats i històries singulars, com el fet que els nostres sants que actuen com a psicopomps, esperits que acompanyen les ànimes d’un costat a l’altre, presentin clares similituds amb d’altres com els de l’Antic Egipte. Aquest seria el cas de Sant Cristòfor que, en la cultura ortodoxa, es representava amb cap de gos, igual que Anubis. Sant Cristòfor

 Són temes interessants que ajuden que quedi negre sobre blanc uns costums i unes tradicions i unes maneres de fer que ja no es faran mai més, explica en Jordi. A més, el llibre suggereix una via entretinguda perquè el lector pugui seguir coneixent sobre tot allò que envolta la mort després d’esgotar les seves pàgines: el necroturisme. Qui ho diria que el cementiri més petit del món es troba a la província de Lleida? I que el cementiri de Balaguer va millorar significativament des del moment que va tocar-hi la Grossa de Nadal? Les visites a cementiris, ens explica el Jordi, poden ser molt interessants a l’hora de conèixer, sobretot, la història del mateix poble. I és que a Catalunya, segons ens explica, tenim un patrimoni de cementiris monumental, magnífic. Els seus panteons i escultures no són sinó una expressió artística més que pot donar-nos informació sobre l’època i el lloc en què es van alçar.

Als cementiris hi ha riqueses arquitectòniques que són art, i a mi l’art m’agrada. M’agrada veure un bon quadre, m’agrada escoltar una bona simfonia. I als cementiris també s’hi troben obres d’art

DESENTERRANT ELS ORÍGENS: TOTS SANTS VS HALLOWEEN

La lectura del llibre implica, en aquest sentit, deixar enrere els prejudicis i acceptar una certa desconstrucció del que sabíem (o pensàvem que sabíem). En l’entrevista, els representants d’Edicions Morera ens expliquen que costums que semblen tan actuals com la de posar una espelma en una carabassa es feia ja fa molts d’anys als Pirineus, abans que s’introduís el Halloween a través de les pel·lícules americanes. Encendre aquestes candeles era una forma de marcar un camí, que antigament era marcat per la via làctia i que conduïa a la Lluna, porta d’entrada quan aquesta era nova, perquè les ànimes acabades de traspassar arribessin al seu destí final (un trajecte que ha estat descrit en totes les cultures i tradicions, inclosa l’egípcia, i que els autors també s’aturen a analitzar en el llibre).  I és que de fet, la festivitat de Tots Sants era dedicada íntegrament als difunts que acabaven de traspassar, i a ajudar-los a assolir el destí que mereixien. Un retrobament amb ells, una manera de dir-los ens en recordem de tu, encara que hagis marxat, etziba en Jordi. 

El que passa amb la castanyada és que ha perdut el sentit en totes les celebracions, però la festa de Tots Sants van ser unes jornades de convivència amb els difunts, on aquests es recordaven molt més

Tant era així que a la nit es feia un àpat i se’ls servia un plat a taula, i quan es menjaven les castanyes, se’n deixaven algunes perquè l’endemà, el dia de Tots Sants, que era quan els morts tornaven la visita, en poguessin trobar encara alguna. L’objectiu era ajudar el difunt perquè, encara a l’inframón (o purgatori per la religió cristiana), pogués trobar les forces a casa per seguir el seu camí. Amb la finalitat de fer sentir el difunt còmode, s’encenia una llar de foc, es tapaven els miralls perquè en veure la seva imatge de mort reflectida no s’espantessin, i s’aturaven els rellotges. El rellotge s’aturava perquè pel difunt, el temps s’havia aturat, indica en Jordi mentre assenyala el rellotge de sorra alat que apareix a la portada del llibre. 'Tempus fugit', el temps passa volantFotografia de l'Angel

I com el temps, les tradicions. Aquestes relatives a la diada de Tots Sants s’haurien mantingut fins a meitats del segle XX. Si bé aleshores, els protagonistes indubtables de la jornada eren els mateixos difunts, avui la seva figura, almenys la nit de Tots Sants, hauria quedat força desdibuixada, i la pràctica per recordar els morts s’evidencia només en el costum de renovar les flors de la tomba el dia de Tots Sants. Aquesta és la data marcada de l’any en què hem de recordar-los, mentre que la resta de l’any girem la cara als cementiris i la mort gairebé amb por, com una cosa que s’ha d’evitar, no fos cas que la mort ens atrapés mirant-la. La teoria que exposen els autors del perquè d’aquest buit pel que fa al sentit d’aquest tipus de celebracions és que hi hauria hagut la malentesa, en l’actualitat, que tenim l’obligació de ser laics, com si això impliqués ser anti-tot-allò-transcendental. Una cosa és el misteri que hi hagi en el fet que creguis en un déu determinat o una religió. Però l’home en si és transcendent, encara que no sigui creient, indica en Norbert. De fet, mantenim expressions habituals que impliquen un sentit de transcendència, tal com ens diu l’editor. L’Amadeu sempre ho comenta. Es fan anar expressions com: ‘Aquest ha traspassat’, o ‘Aquest se n’ha anat’. Però a on? L’home des que existeix sempre ha tingut sentit de transcendència. La gent s’hi rebel·la per la religió, però sempre fem mostres que no volem marxar de qualsevol manera.  IMG_2069

Per altra banda, el culte exacerbat al propi cos, a la bellesa, a estar plenament en forma, també explicaria aquest buit, exposa en Jordi. Si tenim aquest ego tan extraordinari, la mort què representa? En aquest sentit, la mort representaria un fracàs absolut. Aquest cos que tant estimem desapareixerà, es convertirà en pols, i clar, no et ve de gust parlar del fracàs que esdevindrà això que nosaltres tant estimem. Quan el cos desapareix, desapareix la persona. D’alguna manera, el culte als déus antics s’hauria substituït pel culte al cos i l’ego. No per això, però, ens deslliuraríem de paradoxes com la de l’anhel inconscient de ser immortals (que també es tracta en un dels capítols), que no són sinó manifestacions d’aquest sentit humà de transcendència. Abans un es faria retratar, primer en un quadre i després en foto, i ara s’ho faria un mateix amb infinitud de selfies. Però tots hauríem tractat de ser immortals alguna vegada.

I ARA, QUÈ?

Aleshores, què passa amb el buit que deixa la pèrdua de certes creences, tradicions i costums? Per en Jordi, en Norbert i en Francesc és molt senzill: quan un ritual es perd, quan el seu context canvia i aquest no es pot mantenir, o bé quan simplement s’abandona (i d’això en seríem tots una mica responsables), queda un buit que cal reomplir. Com és que Halloween ha entrat amb tanta força? Doncs molt senzill, afirma en Jordi, perquè com que hem perdut tota una sèrie de rituals, ha quedat un buit, i aquest nínxol cultural s’ocupa amb el primer que guanya. I el primer que ha arribat ha sigut Halloween a través del cine americà, però probablement més endavant colarà també la ‘Fiesta de los muertitos’ de Mèxic. Halloween ha entrat perquè s’han abandonat altres coses. Tal com anem fent desaparèixer rituals, n’entren de nous. A la qual cosa en Norbert conclou: I es converteixen en tradició.

De fet, per en Jordi, Halloween vol dir Tots Sants. I és perfectament compatible disfressar-te d’E.T. o de bruixa i anar a buscar caramels a les cases. Més si tenim en compte que la trajectòria que hi ha darrere aquesta festivitat, que tindria els seus orígens a Europa i que hauria arribat als Estats Units a través de la migració d’irlandesos. La festa no canvia, es transforma. Si la gent ha deixat l’Església però no té un substitut per posar en valor creences de transcendència, independentment de si són veritat o no, l’han de buscar. Necessitem ritualitzar, així que ritualitzem, apunta en Norbert. Fotografia llibre FI

Fins aquí hem arribat arriba a tots aquests fets històrics i anecdòtics per revelar les nostres inclinacions més trascendentals, que s’han mantingut al llarg de la història i que, segurament, després de la seva lectura, serem capaços de reconèixer també en el nostre dia a dia.

No podrà donar resposta a la pregunta més transcendental que pugueu plantejar-li, però segur que us en donarà a moltes preguntes que ni tan sols us havíeu arribat a formular.

Comentaris