04.12.2021 |

Montse Ibáñez: “En un primer moment no van acceptar la meva malaltia”

Una nova resilient afectada per malalties mentals trenca tabús sobre la salut “invisible” i ens dona claus sobre el seu tractament i prevenció
Montse Ibañez davant del mural de Llukutter que visibilitza la lluita contra l'estigma de la salut mental - Foto: Esther Barta Torres
Montse Ibañez davant del mural de Llukutter que visibilitza la lluita contra l'estigma de la salut mental - Foto: Esther Barta Torres
Montse Ibáñez: “En un primer moment no van acceptar la meva malaltia”

Aquest és l'any de la salut mental. L'any en què l'agreujament de la salut mental en joves i adolescents ha arribat fins a nivells preocupants i que han portat la Marató de TV3 a dedicar la seva edició d'enguany a aquests "problemes de salut molt comuns, que afecten una de cada quatre persones en algun moment de la vida", segons detallen. Per moltes d'aquestes persones el moment ha estat ara, un moment en què el món sencer s'ha aturat per mostrar les inconsistències del ritme frenètic a què hem estat subjaguts fins ara.

Llegir aquest fet global com una senzilla seqüela de la pandèmia seria reduccionista i, probablement, erroni. Fa temps que arreu del món s'està lliurant una carrera de fons, una carrera que es lliura a tot el món en nom del capital i on la meta és un índex infinit de creixement que no acabem de comprendre. Tots hi participem, però ja no tenim clar per què. I ara, com qui després d'haver resistit una marató sense decaure's, finalment s'atura i esbufega cansadament per sentir com les seves pulsacions accelerades ressonen al seu interior buscant de nou l'estabilitat, algunes persones han deixat de córrer en cerca —o a l'espera— de suport. Que una malaltia sorgeixi quan es produeixen canvis socials profunds assenyala directament l'arrel social de la malaltia. I si les malalties mentals són, en certa forma, malalties socials, la salut mental hauria de llegir-se de la mateixa manera com un índex més de la salut social.

Els testimonis dels qui han decidit a trencar el seu silenci evidencien l'estat crític d'aquest ànim global. L'estat de salut mental de la mollerussenca Montse Ibáñez va arribar a un punt d'inflexió aquest últim any. Sobre el desencadenant no en té dubtes: “vaig caure malalta a causa del treball, comença. La jove de 27 anys portava treballant sis anys d'informàtica fins que va “acabar de petar” per agafar la baixa, posar-se a l'atur i iniciar un nou rumb en la seva vida que no ha estat fàcil, però que l'ha de dur cap a una situació millor. Ara, està a un centre de rehabilitació de salut mental, a l'SRC (Servei de Rehabilitació Comunitària) de Mollerussa. Hi és des del març, quan el seu estat de salut havia arribat a un punt crític i es va passar un mes tancada a casa, “només feia que plorar i gairebé ni menjava”, segons relata, de manera que la seva pròpia família es va adonar “que tenia un problema i que havia anat a més”. Aquest problema ja va fer les seves primeres irrupcions l'any 2016, i des d'aleshores, Ibáñez ha anat tenint “pics” en què ha estat millor i pitjor.

Quan es presenta un problema d'aquest tipus no és, però, fins que se'n fa un reconeixement col·lectiu, que s'hi posa solució. I aquest pas és difícil i es demora perquè, a causa de la desinformació generalitzada que hi ha amb relació a aquest tipus de malalties “invisibles”, tot sovint la salut mental es menysté —fins que el problema és prou evident que no ens deixa seguir amb la nostra vida de la forma habitual— o bé, directament, no se sap com tenir-ne cura. Ella mateixa reconeix que un dels principals problemes, un cop has detectat que tens un problema, és saber a qui acudir. “La salut mental encara és un tabú i hi ha desconeixement i desinformació”, diu. Això, condueix l'entorn de la persona afectada a no acceptar la malaltia d'entrada, o a no mobilitzar-se tan ràpidament com s'acostuma a fer quan algú es trenca una cama. “Per això es parla de 'salut invisible'. La gent que no ho ha patit o no ha viscut una situació similar al seu entorn, no ho acaba de comprendre, però a mesura que hi van convivint es van fent la idea”. De la mateixa manera que no podríem esperar que algú amb una cama trencada seguís fent la seva vida com si res, l'entorn de la Montse va veure que urgia fer un primer pas per ajudar-la i acompanyar-la fins a les mans d'un professional. A la Montse li van diagnosticar trastorn d'ansietat mixt i agorafòbia —el contrari de la claustrofòbia, és a dir, la por als espais oberts i l'aglomeració de gent, ens explica Ibáñez resumidament—, i els mateixos professionals, psicòlegs i psiquiatres, que mantenien contacte també amb la seva família, van recomanar-li provar de sortir de casa i acudir a algun espai on pogués socialitzar i connectar amb persones amb problemes similars al seu. És així com va arribar al centre on està actualment, l'SRC.

El coneixement entorn del seu problema ha estat una empara per la Montse, qui s'ha sentit acollida entre moltes altres persones que ha conegut amb problemes de salut mental, i ha trobat, després de molt de temps d'incertesa, una tranquil·litat en saber que existeix un suport, que ella considera “molt gran i necessari”. D'ençà del moment que va conèixer els experts i companys que l'han ajudat a tractar la seva malaltia i a seguir amb la seva vida, els beneficis han estat evidents: “ha millorat el meu estat general, ara faig més activitats per i amb la comunitat, i això que abans em costava molt relacionar-me. De mica en mica, quan trobes aquesta ajuda i se t'obren les portes, estàs molt millor”, subratlla.

Davant el desconeixement generalitzat al voltant de les malalties mentals, la Montse Ibáñez recomana acudir directament a un professional quan sents que necessites ajuda

D'aquesta pausa forçada, n'ha sorgit un procés de recuperació i d'evolució que la Montse està aprofitant per estudiar Administració, una iniciativa que li va bé per tenir més formació, i també per tenir una rutina saludable.

A més, amb tota la gent que ha conegut, també realitza activitats d'impacte social, com la realització del mural de l'artista Llukutter que visibilitza la lluita contra l'estigma de la salut mental. Des de l'SRC, els usuaris es van posar d'acord per formular els missatges que volien transmetre a través de diverses representacions de la salut mental, i van pintar algunes parts del mural al costat de l'artista.

Veure'l acabat va generar en la Montse “un gran impacte i emoció”, que va sentir que el mural transmetia molt bé a la societat el que “sentien” i volien transmetre: “La malaltia és una cosa imposada, però realment som com la resta: normals”, ens recorda Ibáñez. Ningú no escull tenir una malaltia, de manera que ningú no sap si la tindrà. El que sí que sabem, però, és que tant per prevenir com per curar és necessari el coneixement i el treball comunitari. El testimoni mateix de la Montse, qui ha trobat forces i esperança en aquests dos pilars, hauria de ser un clar motiu per escometre's en aquesta direcció.
 

Montse Ibáñez: “En un primer moment no van acceptar la meva malaltia”
comentaris