28.11.2021 |

Remei Capitan: "Cal omplir el buit que provoca la mort amb amor"

Agraïments va néixer a finals del 2019 oferint un servei de gestió integral de comiat de persones totalment innovador a l’esfera ponentina

Remei Capitan, l'ànima d'Agraïments. Fotografia: Cristina Mongay.
Remei Capitan, l'ànima d'Agraïments. Fotografia: Cristina Mongay.
Remei Capitan: "Cal omplir el buit que provoca la mort amb amor"

Un projecte jove i ple d’energia que ha hagut de fer front la frenada de la pandèmia, però que entoma el futur amb positivisme i amb totes les ganes de retre a la vida el gran homenatge que es mereix.

Parlem amb la Remei Capitan, l’emprenedora que ha donat forma i ple sentit a Agraïments.

-S’ha de ser agraït, en aquesta vida?
- Sí, i molt! Per aquest motiu em dedico a retre homenatges a la vida dels qui ja no hi són. Tant si eren catòlics com ortodoxos o laics. Entre els serveis que oferim des d’Agraïments hi ha les cerimònies de vida, una gran festa de comiat totalment personalitzat, fet a mida i pensant en la persona desapareguda. En elles, és clau que tothom qui vulgui pugui participar, que no ens vingui de mitja hora, etc., i que realment sigui un homenatge personal pensat en la persona.

Remei Capitan, l'ànima d'Agraïments. Fotografia: Cristina Mongay.

- El món de la mort és dels que més tabús recull entre els seus braços. I, encara més, algunes tipologies de mort concretes, més complicades d’assumir, com ara el dol perinatal o els suïcidis.
- De les primeres cerimònies que vaig fer n’hi va haver una dedicada a un nen que es va morir amb només 10 dies de vida. Va ser molt complicat per als pares, i la resta de família, assumir una pèrdua d’aquestes característiques, i més quan amb un fill hi focalitzes tot un projecte de futur. Però amb la cerimònia, i amb tot l’acompanyament que vaig fer a aquesta família, vam homenatjar de la millor manera possible els 9 mesos gestants, plens d’il·lusions, i els poquets dies de vida del petit. Vam passar un vídeo preciós amb moltes fotografies de la panxa de la mare, també vam utilitzar diversos elements que hi havia a l’habitació del nen per decorar l’altar, vam incloure música en directe versionant temes de les pel·lícules de Walt Disney, vam incloure la petjada del petit com a imatge del recordatori, etc. Va ser molt i molt emotiu. Quan marxa un bebè, s’ha d’assumir una mort molt sentida. No marxa un nen, marxa un àngel.

Pel que fa als suïcidis, també és clau desmitificar-los. La persona que decideix que ja no vol continuar sap els seus motius per fer-ho. I el millor és retre-li un bon homenatge, honrar-lo, cosa que antigament no es feia i estava mal vist; així com deixar-se d’autojutjar-se o donar-se culpes.

- Com a societat som força analfabets a l’hora d’acompanyar les emocions i els sentiments. I, encara més, tot allò relacionat amb la mort. Corregeix-me si m’equivoco, però creiem que consolem quan diem a algú que ha tingut una pèrdua sentida “No ploris”, o en el cas de pèrdua d’un fill petit o un avort, “No havia de ser” o “Ja en vindrà un altre”. I la pifiem! Què cal dir, si és que es pot dir alguna cosa que reconforti?
- Jo els diria “plora”, “desfoga’t” o “explica’m, vols explicar-me alguna cosa?”, “com et sents?”. Anem a preguntat més i no ha donar lliçons o aconsellar. És molt important deixar buidar tots els sentiments trobats que tenim. Quan perdem a algú, ens trenquem per dins, i és normal sentim un rebombori d’emocions, des d’estar trist i no parar de plorar, a riure en recordar moments viscuts amb els nostres éssers estimats. És totalment normal estar fins i tot content el dia de la mort del pare o la mare. Potser en adonar-te del que t’estimava, del que sempre et deia, potser perquè ja saps que ara descansa, i potser perquè saps que l’has acomiadat com hauria volgut. Ningú t’ha de jutjar.

- Entre les moltes tasques que realitzes al voltant d’Agraïments, la més pública és la de mestra de cerimònies d’aquests comiats. Com es gestiona el ser la portaveu d’una família en un moment tan delicat com la mort d’un ésser estimat?
- Amb molt de respecte i molta responsabilitat. Però també és veritat que jo, a les cerimònies, m’ho passo molt bé. Cada família et fa ser una mica membre de la mateixa quan t’explica com era la persona, què li agradava fer, a què es dedicava, quin era el menjar preferit, etc. Aconsegueixes mantenir una relació d’intimitat molt profunda amb qui et contacta. I, per tant, és molt reconfortant veure que tens la seva confiança i que desenvoluparàs l’homenatge de la manera més professional i càlida possible. De fet, això passa tant en les cerimònies 24 hores, com les postergades.


Escultura d'Erik Schmitz Coll. Fotografia: Cristina Mongay.

- Durant aquests mesos complicats de pandèmia, entre obertures i confinaments, has pogut gestionar i ser mestra de cerimònies de diversos comiats col·lectius de municipis. Com és el cas de Balaguer o Lleida. També d’una cerimònia en directe, retransmesa per Internet i a tota Catalunya, per acomiadar a les víctimes de la COVID-19.
- La cerimònia en directe la vam fer per Instagram i va ser brutal! Vam fusionar un conte que vaig escriure amb fotografies de persones mortes durant aquella etapa, música en directe, i hi vam tenir centenars de persones connectades. Es va fer evident quan de necessari és l’acompanyament en el moment de la pèrdua, i més quan no hi havia hagut la possibilitat de fer un comiat digne.

- Creus que sempre s’ofereix un bon servei al voltant de la mort, o realment hi ha qui se’n lucra o ho tracta d’una manera freda i distant?
- Som moltes les persones que treballem al voltant de l’acompanyament i la gestió de la mort, i no dubto de la seva professionalitat. Però el cert és que hi ha termes que a mi també em dolen d’escoltar, i que encara em doldrien més si se m’oferissin com usuària. Em nego rotundament a considerar-me una death planner ni ha fer cerimònies de catàleg. Crec que això és un error, i que cal ser molt respectuós en l’esfera on em moc.

- T’has format molt, i et segueixes formant, per fer un bon acompanyament a les persones en matèria de dol.  De fet, n’ets especialista.
Agraïments m’ha obert moltes portes, i aquesta n’és una d’elles. Em vaig treure un Postgrau en Dol i actualment realitzo un Màster a l’Institut IPIR Dol i Pèrdues. Ho faig perquè crec que és fonamental ajudar a les famílies a gestionar la pèrdua. Les persones que han de fer front a aquestes situacions queden molt tocades, molt soles, i amb eines d’acompanyament poden sanar d’una millor manera. Treballar en aquest àmbit ha de ser totalment passional.

Remei Capitan, l'ànima d'Agraïments. Fotografia: Cristina Mongay.

- Ara que s’aproxima Tots Sants és un moment en el qual a les famílies es parla una mica més obertament sobre la mort, i els morts, en comparació a la resta de l’any. Com cal fer-ho? I amb els nens especialment.
​- 
Depèn de les edats, perquè cal que entenguin que és un pas definitiu, que no és reversible. És a dir, que aquella persona no tornarà, però que cada vegada en parlem, la recordarem. Cal omplir el buit que provoca la mort amb amor. Amb els nens és molt útil que s’expressin amb dibuixos; els adolescents, en canvi, ho experimenten d’una manera més semblant a la dels adults: plorant, tancant-se, escoltant música, etc. A la TV els petits veuen morts cada dia, però tot i això falta que en parlin de manera més natural amb les seves famílies.

- Tu ets de les persones que freqüenta els cementiris per Tots Sants?
Doncs no especialment. Prefereixo anar-hi a “saludar” als meus quan em ve de gust, no en una data assenyalada. De fet, hi ha molta gent que només els trepitja aquell dia en tot l’any. Potser perquè hi associa connotacions religioses, tristesa, etc.

- Parlant de comiats i d'homenatges de vida. Tu mai... has pensat com voldries que t’acomiadessin?
- I tant! Ho tinc molt ben pensat, escrit i aparaulat amb la meva família. Jo donaré el meu cos a la ciència, ho tinc claríssim! I amb els diners que s’utilitzarien en l’enterrament, vull que em facin una senyora festa de comiat. Cal passar-s’ho bé el dia de la cerimònia, agrair, perquè el dol comença l’endemà.
 

Cementiri de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.

Remei Capitan: "Cal omplir el buit que provoca la mort amb amor"
comentaris