12.12.2019 |

Parella accidentada

Parella accidentada

Bevien fins a la sacietat, dormien pels carrers de Lleida i accidentalment s’estimaven amb una intensitat poc creïble

Article Albert agost 2018

Francisco i Marco Antonio eren protagonistes del carrer. Sols i arrossegant un passat feixuc, s'embotien amb alcohol per tenir l'excusa de no sortir mai del seu forat. Els vaig conèixer el desembre de 2005, a trenc d'alba, prenent-se uns cigalons al bar de l'estació d'autobusos de Lleida, i vaig passar amb ells més de quinze hores, les més intenses que havia viscut fins aleshores com a fotoperiodista.

La meva intenció era escriure una radiografia personalitzada dels "sense sostre" de la capital del Segrià en unes dates molt assenyalades, i em va sortir una història ben rocambolesca que va publicar-se al diari Segre el mateix dia de Nadal. Algú em va criticar de portar a l'extrem tragicòmic una realitat dramàtica i d'obligar involuntàriament els meus protagonistes a sobreactuar amb unes màscares caricaturesques. Encara avui no estic segur si tenia raó.

Francisco Martínez tenia aleshores 26 anys. Va néixer a Jerez de la Frontera, però quan tenia deu anys es va traslladar a Lleida, amb els seus set germans (per part de mare gitana) i cinc (per part de pare paio). Va cometre el seu primer delicte als divuit i més tard va ser condemnat a set anys i mig de presó per un intent d'homicidi. Baralles, robatoris, malalties i addiccions eren el seu pa de cada dia. Els metges li van diagnosticar un quadre depressiu de tendència esquizofrènica.

Marco Antonio, de 41, era fill d'uns terratinents andalusos i el dia que el vaig conèixer deia que estava a punt de reclamar l'herència d'una finca amb 3.000 olivers. Alcohòlic, fumador compulsiu, seropositiu i malalt d'hepatitis i cirrosi, també va estar a la presó uns anys per un delicte que no va voler confessar-me.

Van ser uns testimonis no buscats que em van portar durant tot un dia per la seva Lleida de carrers, parcs, bars, estacions i sucursals bancàries on guarir-se de la boira i el fred de la plana. Deien que s'estimaven, em van ensenyar els seus anells de prometatge i no paraven de fer-se petons. Semblava un amor fantàstic que feia olor d'accidental. Eren dos éssers sols, abandonats per la família i la societat, que es van buscar refugi mutu. La seva relació no tenia més futur que el que dictava el seu present inestable.

El dia que els vaig acompanyar va ser caòtic, desenfrenat, confús, boig. El Francisco i el Marco Antonio es van emborratxar quatre o cinc vegades, amb les seves respectives dormides i ressaques. Van visitar el cementiri per plorar la mort recent d'un parent, sense èxit van voler parlar amb el director d'un banc on tenien un compte inaccessible i van planejar un viatge a Andalusia que mai va arrencar. Tot es va muntar sobre una inestabilitat fugissera que va acabar, com cada matinada, dins la primera sucursal on van poder entrar amb una llibreta bancària desgastada.

Aquella inestabilitat és la que marcava les seves vides per sempre i la que havia de marcar el retrat que els volia fer.

Vaig fer la foto quan eren els dos asseguts, a altes hores de la tarda, en un banc de l'estació d'autobusos. Feien temps abans que els fessin fora i el Marco Antonio, estabornit per l'alcohol, dormia recolzat sobre l'espatlla d'un Francisco que em mirava amb ulls perduts. Amb la velocitat lenta de l'obturador de la càmera vaig voler copsar aquell moviment frenètic que creia tenir la vida d'aquells dos fugitius del món. Un moviment que volia denotar mareig, vertigen i follia.

Poc després, vaig llegir el seu nom en un informe de la Guàrdia Urbana. Els havien detingut per un delicte de desordre públic.

Comentarios