05.12.2019 |

Testimoni de l’estupidesa

La premsa anglosaxona primer, i la resta després, sembla que vol emmascarar la crua realitat amb un ridícul anestesiant

Article 12
Article 12
Testimoni de l’estupidesa

Una model irlandesa amb top i mini falda s’exhibeix als fotoperiodistes per promoure una exposició d’obres d’art. És al centre de Dublín, en ple mes de març del 2007, quan el fred encara es clava als ossos dels seus habitants. Abrigat amb una jaqueta doble i un barret, un ancià fuma pipa i mira l’escena de la model amb cara de certa contrarietat. No sap si el que volen els fotògrafs és realçar aquella bellesa nòrdica, o dissimular la mediocritat del quadre que volen promocionar. Amb els seus ulls, l’ancià testimonia una escena que no sap si és del tot real, mentre dubta si potser és ell qui està fora de lloc. Vaig considerar que aquella mirada de distanciament i cert dissentiment era la més important del moment. Van ser pocs segons abans que l’ancià agafés el seu bastó i marxés de l’escena fent que ‘no’ amb el cap.

La premsa irlandesa d’aquells anys (i suposo que encara ara) anava plena d’imatges de models guapes i mig despullades, d’actors i actrius cèlebres o personatges televisius, que servien per donar la seva cara a històries supèrflues o fins i tot a promocions comercials que apareixien a color en primera plana. Aquelles fotografies eren la façana que ocultava les veritables escombraries del país. L’alcoholisme i l’elevat consum de drogues, sobretot entre els sectors joves marginals, els ajustaments de comptes entre bandes de gàngsters, la llosa del conservadorisme ultracatòlic sobre la població, les dificultats polítiques per entendre la separació d’Irlanda del Nord... poca cosa d’això se’n feien ressò els mitjans. El que buscaven, sobretot els anomenats ‘tabloides’, era distraure amb estupideses que obliguessin a pensar poc (o gens).

Sí. Durant els mesos que vaig ser a Dublín, jo també vaig haver d’acudir a moltes d’aquestes estúpides sessions fotogràfiques on la celebritat de torn havia de destacar per sobre del motiu real de l’esdeveniment. De vegades, havia de fer cua darrere altres fotògrafs que esperaven el seu torn per passar uns minuts exclusius amb la model. Alguns, gelosos de la seva creativitat, feien mans i mànigues per amagar de la competència la seva idea fotogràfica. I és que sovint molts es molestaven si els copiaves aquesta idea. No fos cas que el premi Pulitzer l’hagués de compartir amb algú que no s’ho mereixia.

Tot s’ha de dir que d’aquelles demostracions de gelosia en sortien imatges tècnicament gairebé perfectes. I és que allí vaig tenir una de les millors escoles de fotografia de la meva carrera, a part, tot s’ha de dir, d’aprendre anglès per primera vegada en la meva vida. Una llum impossible de millorar, uns enquadraments gairebé mil·limètrics, personatges arreglats fins al darrer detall i, sobretot, somrients fins a l’extenuació. Però moltes d’aquestes fotos meravelloses estaven ben buides per dins. I aquell ancià, que es mirava la model amb incredulitat, ben bé sabia que no s’assemblava en res l’estupidesa que es fotografiava amb la realitat que ell coneixia.

Comentarios