16.05.2021 |

Cal parlar de racisme?

En aquell moment, una part de les respostes de mares i pares blancs amb criatures blanques va ser que no calia, però una altra part va dir que sí, per descomptat.
Cal parlar de racisme?

Aquesta és una pregunta que vaig llançar fa molt temps a una de les xarxes socials més mainstream del moment. Cal que les persones blanques parlem sobre racisme? Hem de parlar de racisme amb les nostres filles i fills?

En aquell moment, una part de les respostes de mares i pares blancs amb criatures blanques va ser que no calia, però una altra part va dir que sí, per descomptat. Després preguntava si no parlaven de masclisme a casa, perquè com a analogia d’estructura de poder discriminadora i perillosa, vindria a ser el mateix i moltes vegades s’entén millor.

Recupero la pregunta aquests dies d’indignació, de sentimentalismes, de paternalismes i de ràbia i fúria i em contesto a mi mateixa:

Sí, cal parlar de racisme, és necessari, més que mai.

Sobretot quan pensem que no ho som, de racistes. Quan pensem que el racisme és quelcom del passat i que ja està superat. Sobretot quan estem tant equivocades respecte a què és el racisme i com es manifesta (apareix, brolla, mostra, sorgeix...). Quan no ens adonem que el racisme, al igual que el masclisme, és estructural i impregna tota la societat i atravessa tots els estaments, i que no cal que hagi una agressió física o verbal per trobar racisme en alguns comentaris i en algunes actituds aparentment no racistes.

Aquests dies llegeixo, no gaire sorpresa per desgràcia, les reaccions de persones i representants d’entitats quan se’ls diu que les seves manifestacions, les seves paraules i els seus fets tenen un caire racista, xenòfob i aporofòbic. Resulta que tinc la pell molt fina i estic equivocada, que és la meva percepció perquè sóc una exagerada i una radical.

Passa que, i torno a posar com a exemple el masclisme, si no ets susceptible de patir-lo en primera persona, no notes que l’exerceixes, fins i tot sense mala intenció, ai las! la bona intenció. Si no ets la víctima, ets el botxí. Sense adonar-te, et converteixes en còmplice d’aquesta estructura de poder i gaudeixes del privilegi de no ser la víctima, sempre, per molt que no vulguis. Però hi ha solució, per descomptat.

No seria més enriquidor i més constructiu revisar, pensar i corregir les nostres actituds que negar-les? Negant els comentaris racistes, els fem invisibles; ens ofenem per que ens adverteixen d’un comportament racista i sembla més greu que ser-ho; ataquem a qui fa l’advertència i no ens adonem que aquesta no és la manera d’avançar per aconseguir una societat més justa per a tothom.

Siguem responsables totes i tots i treballem plegades per fer-ho possible.

Cal parlar de racisme?
comentaris