19.08.2022 |

El bilingüisme com a excusa

Els usos ligüístics de les administracions tampoc no eren qüestionats per ningú, ni ningú havia denunciat tracte desfavorable ni indefensió per causa de l’ús preeminent de la llengua catalana a la Paeria

El bilingüisme com a excusa

Semblava que feia temps que es tenia superada la qüestió lingüística a Lleida. Els usos ligüístics de les administracions tampoc no eren qüestionats per ningú, ni ningú havia denunciat tracte desfavorable ni indefensió per causa de l’ús preeminent de la llengua catalana a la Paeria. Demostració que no hi havia cap problema ni cap disfunció... Fins que, després que el partit de Ciudadanos obtingués representació a l’Ajuntament, es posés com a moneda de canvi per a una investidura tranquil·la i una legislatura estable per a Àngel Ros, la revisió de l’status lingüístic a la Paeria.

C’s-Ciudadanos, que durant la campanya electoral va defensar el canvi a l’Ajuntament de Lleida, està garantint que no hi hagi canvi. O sí, un: el canvi lingüístic. Perquè a l’hora de prendre les decisions, Ángeles Ribes i els seus regidors han donat carta blanca a Àngel Ros: votant-li la investidura, donant suport perquè conservés sis tinences d’alcaldia, propiciant un gabinet d’alcaldia sobredimensionat, mantenint l’IBI més alt, proposant retallades de subvencions culturals, sense fer el control de factures que va prometre en campanya... I criticant contínuament l’oposició! On s’és vist? Un partit suposadament d’oposició que apuntala el Govern i critica l’oposició!

Li està sortint barata l’estabilitat a Ros. Però a Lleida li comença a sortir cara, perquè el que ja coneixem com “pacte de la vergonya” té com a resultat que es creï un problema allà on no n’hi havia cap: una administració que es comunica amb la ciutadania perfectament i amb normalitat emprant el català com a llengua vehicular ara hauria de canviar. El català com a llengua de l’administració fa nosa a Ciudadanos. De fet, el català els fa nosa.

En els darrers mesos, C’s-Ciudadanos ha donat mostres de bel·ligerància cap a les llengües peninsulars que no són el castellà. Ho han intentat a l’Ajuntament del Ferrol (que potser ells voldrien que es tornés a dir del Caudillo), on volien eliminar criteris de promoció d’ús del galleg. Ho han intentat a León, demanant que s’eliminés el lleonès dels usos oficials de l’administració regional. Ho han intentat a Aragó, demanant que no s’inclogués l’aragonès al currículum de primària o no fos reconegut el català com a llengua de la Franja. Ho han fet a València defensant la preeminència del castellà davant la que consideren “lengua de aldeanos” (valencià o català de València).

I a Catalunya, no només proposen a Lleida una “administració bilingüe”. També a Reus, per exemple. Com també proclamen que, tan aviat com poguessin, suprimirien la pràctica pedagògica de la immersió lingüística, que garanteix que tothom conegui i domini la llengua catalana, com a mesura educativa d’igualtat d’oportunitats. Allò que sempre han criticat del país basc ho farien a Catalunya: dos escoles diferenciades, una per a catalanoparlants i una altra per castellanoparlants... Adéu cohesió social, adéu convivència cultural. Hola conflicte lingüístic. Vet aquí que qui acusa els altres de crear divisió és el campió de la confrontació per raons culturals.

Queda clar, doncs, que no és un fet casual, sinó perfectament dissenyat. I queda clar que el bilingüisme d’aquests bilingüistes té més de campanya d’agitació política i d’atac contra les llengües no castellanes que de reconeixement als drets lingüístics de la gent. S’hi aferren perquè és el seu pretext infal·lible per no haver d’usar i menys promocionar el català. Defensar el bilingüisme no és defensar els dos idiomes, ni els drets lingüístics de tothom, sinó defensar, sense estridències i amb postureig però irreductiblement, la postergació del català. La defensa dels castellanoparlants enfront els catalanoparlants. No és un criteri tecnicista sinó etnicista. L’ús de la llengua com a arma política.

Hi ha un parell de coses interessants que diuen els lingüistes al respecte (i servidor en coneix uns quants de reputats): la primera, que cooficialitat no vol dir equiparació i que havent-hi més d’una llengua oficial, l’administració no té perquè ser bilingüe o multilingüe; la segona, que la pervivència d’una llengua no la marca la seua oficialitat sinó el seu ús social, i aquí la que no té problemes és el castellà. Per tant, el català continua sent una llengua a protegir des de les administracions.

En definitiva: la senyora Ribes i el partit de Ciudadanos, amb la col·laboració inestimable del PSC d’Àngel Ros, estan intentant enfangar la política lleidatana amb la polèmica totalment artificial i artificiosa del bilingüisme a l’Ajuntament de Lleida. Polèmica que me’n guardaré d’imputar a la poca preparació o la ignorància de qui l’ha provocat. Respon a interessos polítics del més pur estil populista. Pur arribisme. Així que només pot ser causada per la mala fe.

I val a dir que defensar el bilingüisme des del monolingüisme té el seu què. Perquè resulta que la màxima defensora del bilingüisme a la Paeria s’expressa únicament en castellà. Com diria un afamat mediàtic televisiu: “¡Eres una campeona!”

El bilingüisme com a excusa
comentaris