A Artesa de Lleida uns quants pagesos es van queixar públicament de la poca implicació del Govern amb la plaga dels conills. No els agraden les mesures, en volen d’extraordinàries i diuen sentir-se impotents. Firmen la queixa amb exemples personals explicant que, del seu tros sembrat amb farratge, els conills s’han menjat fins i tot les arrels i n’hi ha que, amb certa ràbia, mostren amb el seu mòbil imatges d’arbres despullats amb l’escorça rostada i espones amb centenars de forats. Un d’ells, amb un to d’indignació manifesta, ens va engegar als polítics a prendre pel sac, sobretot perquè que sempre hem de demanar permís a Madrid.
El Govern diu que fa el que pot, que la declaració d’emergència cinegètica els permetrà actuar d’ofici o subsidiàriament, que calen caçadors, perquè ja no en queden gaires i els que queden estan tips de tirar trets, i que es col·locaran localitzadors a les fures, que hi ha gàbies i batudes nocturnes, que sortiran a oferta pública, llocs de treball per a la captura de conills, que hi ha una borsa de caçadors voluntaris, que aviat faran una prova pilot amb xarxes a l’estany d’Ivars, que hi haurà més agents rurals i que, per ara, ha fet actuacions en infraestructures de la seva titularitat, com al Canal Segarra Garrigues, amb fosfurs d’alumini, i també en algun talús de carreteres com la de Soses a Massalcoreig.
Expliquen els entesos que una parella de conills, en un any, es multiplica fins a vuitanta i que aquests darrers deu anys ens hem saturat de conills sobretot perquè no s’han fet els deures per equilibrar. Que no hi ha depredadors naturals, que tot està relacionat amb la sequera i que la caça, per si mateixa, tampoc és una solució. Que no hi ha una sola recepta, que aquesta plaga de conills no s’havia vist a la vida i que les malalties avui en dia no els afecten, perquè les mares transmeten immunitat a les cries, aquestes fabriquen anticossos i que la població és molt gran, resistent i té gana.
A municipis del Pla d’Urgell com Sidamon i Torregrossa, per combatre la plaga, treballen amb més de 25 colles de furonaries forasteres i batudes nocturnes un cop per setmana i que així s’ha començat a veure la llum, però que no es pot abaixar la guàrdia. A Alpicat, un pagès amb moltes gàbies i molta dedicació sembla que també se’n surt.
Un pagès per subsistir ha de guanyar diners, s’ha de guanyar el jornal, i això també és equilibri. A Catalunya tots sabem que hem d’agrair el sacrifici dels pagesos, que hi són sempre i que fan molt bé de protestar. Personalment, no m’estranya gens que ens renyin als polítics.
