09.04.2020 |
Cristina Mongay
09:29
27/03/20

Confinament, una oportunitat pel planeta i per a nosaltres mateixos

Confinament, una oportunitat pel planeta i per a nosaltres mateixos

És dur, el que diré. N’hi ha, que no ho comprendran. Però és totalment necessari que ho faci –m’ho escric a sobre!–.

OPINIÓ. Confinament, un respir pel planeta

Els temps que corren no són fàcils per a ningú. Especialment, per a aquells que els afecta directament la pandèmia –malalts, familiars, sanitaris, i l’ampli ventall de professionals que fan possible que això es mantingui: transportistes, petit comerç, personal de farmàcia...–

Fem balanç. Els que ens toca estar a casa, amb o sense nens; amb o sense, teletreball. Si ens trobem bé físicament, donem les gràcies a la vida i pensem d’una vegada per totes. Pensem! Ara ja no hi ha excusa. Tenim encara força setmanes per fer balanç i valorar el rumb del nostre camí.

Sense aquesta frenada a marxes forçades mai hauríem passat tant de temps a casa, amb la família, ni amb nosaltres mateixos

Mai hauríem estat conscients, tampoc, de la llibertat de sortir a fer passejades llargues, ni com de necessària és una bona abraçada o una conversa “de carn i ossos” amb família i amics, deixant de banda les relacions en xarxa –fredes i buides, al cap i a la fi si no culminen en la calidesa de trobar-se a la vida real–.

Ara la por ens frena, i cal pensar. Cal trobar un sentit a això, perquè en el fons, el té. En aquestes hores molt sovint em passa pel cap una frase del coach Víctor Kuppers “por la vida vamos como pollos sin cabeza”, referent a les presses i a viure de puntetes. En altres paraules, el que faríem ara mateix tots plegats si no estiguéssim confinats a casa.

Els diners, van per una altra banda. Com a societat, i com a persones individuals, tenim una oportunitat d’or per reconnectar amb nosaltres. Per saber realment què és el que ens fa sentir alegres o tristos. I quant de mal ens fem cada a dia entre els mateixos humans, i quant al planeta.

Com hem castigat la natura cremant-la, tallant-la, contaminant-la, exterminant-la, etc.; com ens maltractem entre nosaltres amb les guerres, violència i fent fronteres allà on no hi són més que administratives, com ens neguem l’ajuda humanitària, i erròniament creiem que en funció del color de la pell, la religió o la cultura, uns mereixem més que altres.

Com d’injusta i innecessària és la despesa de polítics i professionals de l’elit, mentre que les professionals més fonamentals pel bé de tots són purament sustentades per les vocacions d’aquestes persones (metges i infermers, mestres i professors, bombers i cossos de seguretat, etc.).

Som una societat malalta, emocionalment parlant, desconnectada d'allò important, que viu amb l’adrenalina a flor de pell fruit de l’estrès. I després no sabem d’on surten les depressions, els atacs de cor i els malestars.

El cos ja ens anava enviant senyals que no anàvem ben encaminats, i la natura mateixa (en forma de virus, o coronavirus) ens ho ha acabat de tirar per cara.

Deixem l’egoisme al contenidor de reciclatge. Siguem conscients del que som, una gota d’aigua enmig del mar. Un simple ésser, banal, prescindible, però que té el poder de motivar canvis positius i que pot gaudir de les petites coses que donen sentit a la vida (i que ara, en gran part, se’ns neguen). El poder curatiu dels petons i les abraçades, les lectures amb calma d’un bon llibre, l’olor de casa dels pares, el riure contagiós, sentir l’aire de la muntanya, anar a un concert en directe, el cant dels ocells enmig de la natura, etc.

Potser aquesta topada ens faci adonar que realment ja érem rics i no n’érem conscients

Comentarios