Opinió

El dret de viure i morir amb pau i dignitat

Fa uns dies, els noticiaris Estatals feien ressò de la història de la María José Carrasco i l’Ángel Hernández, una parella que durant trenta anys ha hagut de conviure –i malviure, siguem raonables– amb el deteriorament que ella patia a causa de l’esclerosi múltiple.

Hernández, veient estirar-se al límit dels límits la corda del patiment que patia la seva esposa, decidí ajudar-la en la seva darrera voluntat: donar-li un comiat digne, i ajudar-la a morir en pau, quelcom va comportar-li una nit al calabós i l’estat de llibertat provisional.

Novament aquest cas ha posat sobre la taula un tema espinós que molts polítics, partits i interessos prefereixen evadir i traspaperar entre la burocràcia oficial: aprovar una llei que reguli l'eutanàsia i el dret de viure i morir amb dignitat.
 

La llei: inamovible, per respectar-la, o modificable, per respectar-nos més?
I jo em pregunto: quin és el límit del patiment humà? I a qui correspon el dret gairebé diví de forçar la corda del sofriment en la vida d’una persona? No seria més correcte –si més no moralment–, que aquesta decisió recaigués en cadascú, especialment en la gent afectada?
 

La llei ha de forçar-nos a viure fins que el dia a dia sigui un autèntic calvari pel malalt i pel seu entorn més immediat, fins que la desesperació ho inundi tot, o hauria d’apiadar-se i deixar respirar en calma de nou a qui s’ofega?


La legalitat, en definitiva, quan és incompleta, injusta o antiquada, i no dóna el servei que s’espera d’ella, no hauria de modificar-se per acollir les voluntats i el clam de la gent?

Una qüestió de fons que té molt a veure amb la il·legalitat actual de l’eutanàsia al nostre Estat és la vinculació de les creences religioses en la redacció de les lleis, on òbviament tants partits, associacions, particulars i la Conferencia Episcopal Española hi tenen a veure.

El mateix Hernández deixava intuir aquesta situació poc després de la seva alliberació. En unes declaracions deia: “Como somo ateos, sabemos que la única vida es esta. No hay otra”, per tant, calia dotar-la de tota la dignitat que mereix.

En el teòric Estat laic i democràtic on vivim, no se suposa que el dogma i les consideracions morals de l’Església haurien de quedar de portes endins d’aquesta institució, en lloc de calar tan a fons en la redacció de la legislació vigent? No se suposa que això ja no hauria de passar en els temps que corren, o seguim als setanta? Desgraciadament, aquesta no és una qüestió aïllada, ja que la polèmica també està ben servida en les decisions que tenen a veure altres drets vinculats amb la vida i la mort, com ara el dret a l’avortament. Sense anar més lluny, heu analitzat mai en quants i en quins programes electorals la vigència d’aquests drets es posen en qüestió?

OPINIÓ

Al Cèsar, el que és del Cèsar, i a Déu, el que és de Déu
Més enllà de l’espiritualitat que cadascú pugui sentir o no –és més, potser qui la sent profundament hauria de demostrar més misericòrdia que qui no, valgui la redundància–, en els afers de la vida i la mort ja és hora d’assegurar legalment uns marcs mínims de dignitat humana. Espanya té un llarg i pedregós camí al davant en relació a aquesta qüestió, i hauria de prendre exemple de països europeus que practiquen l’eutanàsia activa com Suïssa, Bèlgica, Holanda o Luxemburg.

Sí, sí, parlem d’eutanàsia activa, ja que aquí ni tan sols està recollida en les lleis la passiva, tot i que els pacients poden rebutjar amb testimonis qualsevol tractament mèdic que allargui la seva vida –la qual cosa, no és sinònim d’evitar el dolor i el patiment–.

El dret a finalitzar amb la mateixa vida és un assumpte molt seriós, una qüestió sense retorn. I si arriba a la consideració d’algú, després d’anys de sentir-se una autèntica cobaia humana, és degut a la seva gravetat i a la insostenibilitat de la situació. Per tant, ningú hauria de posar-hi els seus nassos, ni els seus dits inquisitius o els seus judicis gratuïts.

Actualment, si volem finalitzar amb el nostre sofriment sense suposar una muntanya de problemes legals a qui ens ajudi i acompanyi, quina alternativa tenim? El suïcidi en soledat? I això, em pregunto en veu alta, és digne?

Tothom, per moltes lleis que s’escriguin, i es reescriguin per la seva inoperància, tothom té dret a sentir-se acompanyat i estimat en el seu últim alè.

I crec que com a societat no ens podem permetre faltar el respecte a decisions serioses i transcendentals de tercers, i més quan són tan personals i quan ningú, sense estar en la pell pròpia, pot imaginar el que se sent quan realment et trobes entre les cordes.

La política, novament, no està a l’altura de les circumstàncies. I ja va sent hora de què es fiqui les piles. Seguim en dècades de retard, i la vida no espera. La vida no és únicament respirar, la vida significa viure amb qualitat de vida.

Comentaris