17.10.2021 |

La cultura és vida

M’escric a sobre! El que va passar el dissabte 9 d’octubre a la galeria Espai Cavallers va ser molt i molt especial. I crec que no quedaré d’exagerada si dic que va fer aturar el temps a totes les assistents. Sí, sí, ‘les’, ja que com en la majoria d’esdeveniments que tenen a veure amb el món de la cultura, la gran part de públic era format per dones. És més: crec que totes les presents –una trentena- vam palpar la catarsi.

Col·loqui al voltant de la creació artística a la galeria d'art Espai Cavallers. Fotografia: Cristina Mongay.
Col·loqui al voltant de la creació artística a la galeria d'art Espai Cavallers. Fotografia: Cristina Mongay.
La cultura és vida

Va tenir a lloc un col·loqui al voltant de la creació artística, en el marc de l’exposició que s’inaugurava ‘Poptears’, i que reuneix l’obra pictòrica d'estilística pop de Narcís Gironell i les narracions de l’escriptor i periodista Martí Gironell.

A banda dels cosins Gironell, també va comptar amb la participació d’una bona representació d’artífexs i promotors artístics de Terra Ferma –aquí l’apunt: alguns d’ells, convidats al col·loqui com a participants, i d’altres entre el públic assistent, com ara les escriptores Teresa Ibars i Montse Sanjuan–.

Sigui com sigui, en el primer cas es comptava amb la presència dels Gironell, l’escriptora Marta Alòs, el polifacètic artista plàstic Joan-Pere Massana, l’escriptor i cofundador del projecte ‘la irreductible’, Joan Roure; i la mateixa mestressa de can Cavallers, la galerista Roser Xandri.

Aquesta activitat va estar dinamitzada de manera magistral per l’ARTivista i director teatral Jaume Belló.

La intensa xerrada que es desenvolupà va durar gairebé dues hores, i va posar en evidència la necessitat social d’emocionar-se i de compartir els sentiments més íntims a través de la creació artística en la seva més àmplia expressió (plàstica, literària, però també audiovisual, teatral o culinària).

El denominador comú dels tertulians per arrencar la seva contribució artística és el mateix cuc de la curiositat, i la missió adscrita a l'art de compartir-se, de contagiar el seu enamorament per tal que aquest sigui una realitat completa (o, dit d'una altra manera, de què es tanqui la roda creativa, ja que un llibre sense publicar-se, o un quadre sense mostrar-se en públic podria dir-se que resta a mig fer).

La creació artística és el més semblant a gestar i parir descendència, un llarg procés que recull inquietuds i il·lusions a parts iguals, i que finalment culmina (o permet un nou començament) quan es llença al món el fruit de l'esforç per emprendre un camí propi.

Trencar amb el tabú sobre opinar al voltant de l'art, una altra de les sentències que resumeixen aquest debat. També de dir obertament 'no m'agrada aquesta obra tan recomanada'. Així com no 'obligar-se' a 'consumir' una obra que no ens atreu especialment, o que directament ens causa rebuig. Qui sap si més endavant ens reconciliarem amb ella, i la devorarem sense remei!

L'important és connectar amb l'art en format 'aquí', plenament conscients, sigui quina sigui la forma i el canal que utilitza.

La creació artística necessita silenci, i soroll, en el que pintar i escriure. I, a més, temps de cocció!

L'art i l'educació és, a més, l'assignatura pendent, ja que, a pesar que en els plans educatius infantils i juvenils les visites a exposicions i trobades culturals hi són habituals, no provoquen l'efecte dominó de consum artístic entre els més joves.

Potser això s'explica –o hi té relació– en el fet que la joventut d'avui és la generació de la immediatesa, de tot en un clic, i el seu consum cultural –sobretot audiovisual– ha de ser ràpid i d'impacte, modus tik-tok, i no la reflexió slow que requereix l’experiència artística tradicional.

No obstant això, no s’ha de perdre l’esperança! Ja que el poder de les xarxes socials pot exercir la seva ‘màgica’ influència tal com una eina comunicativa més de tot el que fa l’esfera artística i que ha de retroalimentar a tots els públics de la nostra societat. Sempre, però, sense substituir la connexió i els moments especials en directe i en presència –amb mascaretes, distàncies i gels inclosos– que són realment catàrtics.

Vet aquí una realitat en majúscules! Quan de necessària ha estat la cultura, i totes les seves expressions possibles en les nostres hores més baixes! I més, en els temps de confinament!

Ha fet falta que arribés una pandèmia per reconèixer la gran necessitat de la música, la literatura, l’art, la cuina, el cinema, etc., el seu poder de donar sentit al nostre dia a dia, d'emocionar-nos i de no deixar-nos caure en la desesperació!

Ha estat llavors quan ens hem adonat que no som robots sense sentiments, ni ficus que només s’alimenten d’aigua i llum solar, sinó que els Homo sapiens som animals socials que ens movem a través d'‘un no-sé-què’.

Lluny queden els dies grisos i frenètics en què les expressions artístiques es prenien com uns elements superficials, complementaris o elitistes; tot el contrari, ha quedat ben demostrat quan de terapèutiques són per al benestar i la salut mental de les persones. També quan de necessàries són per fer comunitat i agermanar-se.

Vet aquí la gran utilitat d’allò –mal dit– ‘inútil’, remetent a Umberto Eco i Nuccio Ordine.

I és que la cultura és segura; la cultura és, i serà sempre, font de vida.

La cultura és vida
comentaris