22.01.2020 |
Cristina Mongay
09:12
7/01/20

Memòria col•lectiva, un dret de tots i l’antídot contra el feixisme

Memòria col•lectiva, un dret de tots i l’antídot contra el feixisme

OPINIÓ

El passat 25 de novembre, a Madrid, tingué lloc un fet insòlit. L’Ajuntament decidia retirar les plaques dels noms de les víctimes republicanes afusellades al cementiri de La Almudena entre 1939 i 1944. Aquestes estaven situades a tocar de la porta O’Donell del complex, prop del Memorial de Las 13 Rosas. Com és lògic, els digitals, les rotatives, els focus i les xarxes socials de seguida n’anaren plenes.

Això passa a l’Espanya del segle XXI, un mes i escaig després de l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos –la fosa comuna més gran de tot l’Estat espanyol–, on el dictador hi restà enterrat amb prop de 34.000 víctimes de la Guerra Civil.

L’excusa donada pel consistori del PP (amb el suport de Ciutadans, i l’ovació de VOX) és que considerava que l’homenatge de La Almudena no honrava a totes les víctimes de l’enfrontament bèl·lic i, per tant, que no seguia les recomanacions del Comisariat de la Memòria Històrica. La decisió rebentava –literalment– un memorial que es va començar a construir el 12 de maig passat, durant els darrers dies del mandat de Carmena, i que pràcticament estava acabat. Rebentava no només lloses, sinó també 300.000€ de diners públics (210.000 € de l’obra i 90.000 € d’honoraris a l’escultor Fernando Sánchez, segons l’agència EFE); i el cor dels familiars dels homenatjats i de totes les víctimes del Franquisme.

Teníamos asumido que este gobierno quería borrar sus nombres, pero ver las placas ahí en el suelo es tremendo. Los han fusilado de nuevo”, assegurava en Tomás Montero, president de la Asociación Memoria y Libertad.

Davant d’aquest despropòsit, jo em pregunto: A algú li entra el cap la possibilitat de qui aquesta situació es donés en un altre Estat europeu ‘plenament democràtic’? Per exemple, que un govern alemany, austríac o polonès fes arrencar i destruir un memorial alçat en homenatge a les víctimes de l’Holocaust? La resposta és una evidència –No!–.

Però els sectors dretans espanyols han demostrat un cop més, emparant-se en discursos descafeïnats i eufemismes, una greu falta de respecte a les víctimes del Franquisme. Com si això no anés amb ells. I per aquest motius els hauríem d’estirar les orelles –ja vindria sent hora– i recordar-los que totes les barbaritats del passat són memòria col·lectiva, i que no les poden esborrar de la consciència social per mils martells pneumàtics que utilitzin.

És cert. Ja fa vuitanta anys que va acabar la Guerra Civil. I que en fa quaranta-quatre que va morir Franco. Però el corc del Franquisme –encara que es vesteixi de Prada i Massimo Dutti, es posi gomina a la clenxa, es punxi àcid fòlic, i olori a Baron Dandy i Chanel nº 5– és ben viu en l’àmbit social i institucional.

El silenci imposat durant el Franquisme no només volia atemorir a la gent, sinó també fer oblidar un passat cruel explicat a mitges. Com si el fet de no parlar d’una injustícia, la fes desaparèixer del mapa. Res més lluny de la realitat. Ja que aquest mapa geogràfic encara és ple d’un nombre indeterminat de desaparegudes, que oscil·la fins a les 143.353 persones i que no ha parat de créixer rere cada actuació de reparació de la memòria.

Com si el fet de no parlar d’una injustícia, la fes desaparèixer del mapa

Cunetes, barrancs, velles trinxeres, foses comunes,... qui sap quins llocs més aixopluguen restes de persones plenes de somnis, famílies, sentiments, perfeccions i imperfeccions. Sovint em sorprenc com a part de la societat quan parlem dels morts i desapareguts com un simple número –la qual cosa també passa injustament amb altres víctimes de violències–, i deixem de banda la seva humanitat: com eren, que els agradava, qui era la seva família, perquè lluitaven, perquè van ser assassinades...

Un Estat sa ha de ser empàtic amb qui representa i ha de fer possible a tothom enterrar dignament la seva família, sigui del seu color polític o de qualsevol altre. És ben fotuda la incertesa, el no tenir notícies de qui s’estima, imaginar sense mesura i donar mil voltes a les coses, el dolor; i si un memorial ens ajuda a pair i a parar davant d’una situació injusta, és totalment inadmissible destrossar aquest espai que consola el dol i que aviva la flama de la memòria col·lectiva.

Comentarios