Quantes vegades hauré passat pel seu davant. Ja he perdut el compte. Però mai, mai abans, no m’havia sentit com vaig sentir-me aquell dia.
Potser perquè mai, fins aquell moment, no havia deixat de costat la fuga que m’acostuma a acompanyar, i que a tantes vides trasbalsa interiorment amb el seu ritme nerviós.
Amb l’esclat de la primavera m’havia convertit en mare i, per casualitats de la vida, el punt de trobada de la meva cita fou davant del Palau de la Paeria de Lleida. Justament a la seva imponent façana medieval, un dels pocs exemples del gòtic català civil que resten dempeus.
I doncs, allà era jo. Amb el meu fill en braços, entre les indomables dimensions de les rodes del cotxet i amb una certa incomoditat, ja que era de les primeres vegades que donava el pit al carrer, amb la ciutat per testimoni. Però de cop i volta, tot dubte i tot temor van esvair-se. I és que em vaig parar a contemplar les vistes que ofereix el banc del ‘si no fos’. Un gran i mut testimoni del temps que passa i no torna. I allà, asseguda sobre la seva freda pedra, em vaig relaxar i meravellar alhora.
El vaivé de la gent formava una coreografia extraordinària! Hi havia persones carregades de bosses de firmes internacionals, altres amb presses per arribar qui sap on; d’altres s’ho prenien amb més calma (era l’hora d’esmorzar!). Poc després, una altra mare em feia companyia a la punta paral·lela del banc, prenent el relleu a un grup d’avis que alçaren el vol. De dins del pati interior de l’edifici va sortir-ne un grup de turistes que s’entossudia a prendre perspectives impossibles de la façana amb les càmeres dels mòbils, en lloc d’escoltar les explicacions de la jove guia que el conduïa. I mentrestant, la marea humana no parava, de dreta a esquerra, i d’esquerra a dreta de la plaça. De mica en mica, s’omplien les terrassetes dels porxos mentre el sol banyava l’esgrafiat que em quedava a l’esquerra, i una lleugera brisa amb aroma de cafè movia les banderes plenes de barres i estels dels balcons del davant. Carregat amb l’instrumental a les espatlles, un grup de músics va plantar el seu campament musical davant de la perfumeria, i va interpretar (sense ni tan sols imaginar-ho) la millor banda sonora per aquell espectacle.
I de cop de volta, la màgia em va fer enlairar i les preguntes inundaren el meu pensament. Quantes persones s’hauran assegut en aquell vestigi històric? Què haurà passat pels seus caps, en estar sobre el banc del ‘si no fos’? “- Si no fos vell, jo portaria una xupa de cuir com d’aquell aparador”. “-Si no fos vell, em lligaria aquella noa que passeja el petaner”. Quantes aventures i desventures han passat pel davant del seu nas!
El banc del ‘si no fos’ va convidar-me a aturar i observar, a ser conscient del meu voltant, a divertir-me tot mirant (ho recomano! Ni punt de comparació amb l’indiscret món de les xarxes antisocials), i a comprendre que, tot i que vivim com si tinguéssim tot el temps del món, aquest viatge que és la vida passa volant i qualsevol dia ens trobarem lluny del banc del ‘si no fos’.
