Opinió

La violència de gènere, a debat i sobre la taula d’autòpsies

No sé si sóc jo però, des que hem començat el 2019, tinc la sensació que pràcticament la meitat de notícies que ressonen en els mitjans de comunicació de l’àmbit estatal tenen a veure amb violència vers les dones.

Titulars parlen, fins i tot, d’un veritable gener negre, i ben bé és així perquè no deixa de tenyir-ho tot d’una fosca i prolongada ombra de vergonya, impotència i tristesa.

No enumeraré ni els noms ni els llocs on residien les víctimes, per respecte a les mateixes i a les seves famílies, però veient l’existència d’aquesta epidèmia evitable, no puc quedar-me callada ni amb els braços plegats.

Tampoc ho puc fer davant de la passivitat general i la popularitat que prenen partits d’aires arcaics que es perden en eufemismes, i que no veuen la necessitat real de lleis (i de castics exemplars) de totes aquestes accions per tal de salvar vides.

Què és justícia? Aquesta actua correctament? Àgilment? Mil preguntes ressonen al meu cap. Com tanta altra gent del carrer, em falten dades, i tecnicismes en el meu vocabulari, per valorar això, però la intuïció, i un tuf molest de naftalina, em diuen que no anem pel bon camí.

Com pot ser que un procés judicial a “presumptes” (i ja em perdonareu les cometes) violadors múltiples es prolongui durant mesos, mesos d’impunitat vers ells, mesos en els quals encara han cobrat del seu lloc oficial dins dels cossos policials de l’Estat, mesos en què la víctima ha quedat desemparada, assenyalada amb el dit i sota la freda i enverinada lupa de judicis de valors frívols i masclistes?

La veritat, i parlant clar i català, tot plegat fot mania. I em pregunto que ha de canviar, a quin punt hem d’arribar com a societat per fer un clic real i per no permetre, ni encobrir de cap manera, a la gent que es comporta així, que fa mal, que tortura, que pertorba i traumatitza a altres de per vida, i que si li ve de gust doncs acaba amb aquesta (i aquí no ha passat res, perquè n’hi ha que entren i surten dels calabossos i les presons com qui va a una cafeteria).

No sé si és l’encesa que porto sobre, o és que, si ho mirem des de fora, sembla que els botxins tinguin uns drets més pesants i irrefutables que les víctimes.

La gent surt al carrer, en aquests casos, fa un minut de silenci, crea hastags, s’indigna, fa pancartes, etc., però marxa a casa, i torna a la seva rutina, al seu petit món. Mentre els petits móns d’altres estan esmicolats i s’han perdut per sempre. Ja n’hi ha prou! Empoder-nos d’una vegada, no mirem a un altre costat (o canviem de canal) davant de la crua realitat, com fan molts de d’alt, i prenguem les places per exigir de veritat canvis.

Fa uns dies uns alumnes de Belles Arts de la Universitat de Granada presentaven en mostra col·lectiva a l’Ajuntament l’obra ‘Carne de vulva’, un crit a l’explotació sexual i al menysteniment del cos, l’ànima i la sexualitat de les dones. Com era d’esperar en els temps que corren, el Consistori va retirar la peça acollint la sol·licitud que feia un partit polític. Potser molestava la sinceritat de l’obra, potser la veien grollera i desvergonyida, o qui sap quina altra banalitat... potser aquest partit només percep l’art com una mera decoració, i no com un canal fort i contundent de denúncia social. Em pregunto si li molesten tant, i si li remouen tant les entranyes, les llistes de víctimes de violència de gènere i tota l’esfera de tristesa i desolació que deixen al seu pas.

Tant de bo que els crims de sang (i més concretament, els crims contra la dona i els infants) es castiguessin amb la pressa i la contundència que es castiguen els “crims” polítics en aquest Estat injust i tecnòcrata.

Ja n’hi ha prou de tanta frivolitat, no creieu? De “jo faig lo meu, perquè no m’afecten directament aquestes morts”. Mai saps si la pròxima víctima pot ser una coneguda teva, una amiga, una filla, una mare, o tu mateixa!

Comentaris