Opinió

Recerca històrica de Mollerussa III - Els Senyors de Mollerussa

Després que fossin foragitades les forces andalusines de les terres de Lleida, en els segles posteriors que vingueren, el Pla d’Urgell va continuar sent un lloc gairebé desèrtic i de secà, destinat principalment a un reduït cultiu del cereal i a una minsa pràctica de la ramaderia. Dels antics assentaments sarraïns, en van quedar algunes torres, que tal i com ens explica l’historiador Jordi Bolós, havien constituït les Almunies musulmanes. Jordi Bolós menciona certs indrets al Pla d’Urgell, alguns totalment desconeguts com: Vinquin o Vimpeli i d’altres no tant, com Margalef i Torregrossa, que amb la reconquesta van esdevenir petits pobles o partides de terme. Amb la implantació del sistema feudal, aquestes antigues Almunies, a excepció de llocs que van perdurar i evolucionar com Margalef o Torregrossa; la resta es van anar abandonant progressivament fins acabar desapareixent durant la baixa Edat Mitjana.

El procés de feudalització i d’encastellament es va anar estenent per tota la nova Catalunya i la plana d’Urgell no en va ser una excepció

Durant aquell segle XII i començaments del segle XIII, la població va tendir a concentrar-se al voltant dels nous castells que bastien els senyors, ja fossin laics o eclesiàstics, sota les ordres dels comtes catalans. Aquest incastellamento va ser un mètode progressiu que consistia en  abandonar les antigues torres andalusines i aixecar noves poblacions al costat dels castells. En conseqüència, els pobles quedaven tancats darrera de les muralles i d’aquí en sortien, d’una forma natural les Vila Closes, carrers estrets que convergien ja fos al costat o molt a prop dels castells. A gairebé tots els pobles de la comarca se’n formaren i a Mollerussa, una de les poblacions més tardanes a desenvolupar-se, també s’hi va formar la seva vila closa, on avui hi trobem el carrer homònim més antic de la ciutat.  

feudalL’any 1147,  la carta de poblament del Palau d’Anglesola, feia referència al seu límit amb la torre del lloc de Muluruza; i el 1157, Arnau Rufaca rebia l’encàrrec de bastir una fortalesa al mateix indret. Si més no, si sabem amb tota seguretat que a Mollerussa hi havia una vila closa, també hi havia d’haver la seva pertinent fortalesa; ja fos un castell o una casa forta, que segurament es corresponia a l’encàrrec que va rebre l’Arnau Rufaca per repoblar el lloc de Mollerussa.  

En aquella època era habitual que els llocs anessin canviant de possessió, ja fos per herències o per vendes del territori. El 1179 

Berenguer d’Anglesola va fer testament i va donar en herència al seu tercer fill els llocs de Mollerussa, Miralcamp, Alcoletge, Fondarella i Sidamon. Amb posterioritat, algunes ordes religioses es van fer amb alguns  indrets del territori, com el cas de Sidamon per part dels Hospitalers o Fondarella, que va quedar en mans del Capítol de la catedral de Lleida; o la important comanda d’Hospitalers i Templers que es van establir a Barbens. En canvi Mollerussa va continuar en mans dels senyors laics. A mitjans del segle XIII, la família Sassala, va rebre la senyoria de Mollerussa i és durant aquells anys, en concret el 1255, quan es fa referència per primer cop al hostal de la localitat. És més que probable que, durant el segle XIII, el llinatge del Sassala controlés la fonda que va fer famosa la vila, ja que en posterioritat, sabem que l’hostal va quedar en propietat dels senyors de Mollerussa. 

Al segle XIV, a través del fogatge que es va realitzar durant la dècada de 1360, sabem que Mollerussa comptava amb 43 focs, fet que equivalia a uns 230 habitants. En aquest cens, Mollerussa es situava una mica per sobre d’altres indrets, com per exemple el Palau d’Anglesola i Fondarella que comptaven amb 39 focs respectivament, o Miralcamp que en tenia 37. Per tant, veiem un repunt de preeminència de la vila sobre els pobles veïns; tanmateix aquesta tendència es va anar  revertint amb el pas dels anys. Una de les proves que, durant l’Edat Mitjana,  les donacions de territoris eren freqüents i a vegades esdevenien moneda de canvi, ho exemplifica el cas de Berenguer Moliner. Aquest noble, apareix documentat com a senyor de Mollerussa durant un breu període de l’any 1391, sense tenir cap parentiu amb la família Sassala, els quals ja tornen a aparèixer com a senyors del lloc pocs temps després.

1311338183Passat els anys, els Sassala es va emparentar amb els Olzinelles, i aquests són esmentats com a nous senyors de la Vila el 1419. En un nou fogatge, que es va fer el 1497, Mollerussa continuava en mans d’un tal Francesc Olzinelles que constava com a resident a la localitat; per tant confirma l’arrelament dels senyors de Mollerussa a la vila, almenys fins al segle XV. En aquest cas, el cens va disminuir des de l’últim recompte i va situar la vila amb 34 focs. Mollerussa es va veure superada per altres poblacions com el Palau d’Anglesola, que en tenia 49 focs, o Golmés, que comptava amb 35.

Tal i com apunta Joan Yeguas, el 26 de setembre de 1527 Francesc d’Olzinelles ja era mort; però no sabem si es tractava del mateix que apareix en l’últim cens o bé era el seu fill. Tanmateix, trobem escrit a les actes del notari barceloní Francesc Jovells, que el 16 de gener de 1531 va contraure matrimoni la filla d’un tal Olzinelles que apareixia com a senyor de Mollerussa. Aquest llinatge va continuar  mantenint el senyoriu de la localitat fins al 1654, quan van cedir els drets a una altra branca de la família, en aquest cas els Ferrera. Pocs anys després, el títol va passar als Camporells i aquests, ofegats pels deutes, van traspassar els drets del senyoriu al col·legi de Betlem del Jesuïtes de Barcelona. Els Olzinelles, amb la voluntat de recuperar els seus drets sobre Mollerussa, durant la primera meitat del segle XVIII, van iniciar un litigi legal contra l’orde dels Jesuïtes, que va acabar decantant-se a favor seu.

Els habitants de Mollerussa, com tots els pobles de Catalunya, van viure sota un règim feudal i havien de rendir vassallatge als seus senyors mitjançant el pagament de tributs i part de les seves collites

La piràmide feudal establia uns rols de poder molt clars i inamovibles. A dalt de tot, el rei tenia el poder absolut gracies a la voluntat divina, en segon lloc hi havia els ducs, els comtes i els alts càrrecs eclesiàstics; per davall els senyors, cavallers i el clergat. Finalment a la part més baixa de la piràmide hi havia els pagesos o serfs de la gleva, que estaven lligats a la voluntat del seu senyor en un règim que avui es consideraria d’esclavatge. Mollerussa va ser  un petit poble de la Catalunya feudal que va ser governat per diferents famílies com els Sassala i els Olzinelles; i en un període més breu de temps, els Ferrera i els Camporrell, per tornar novament als Olzinelles, llinatge que va ostentar durant gairebé tres segles el senyoriu de Mollerussa.

PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:

BOLOS i MASCLANS, Jordi. La Catalunya Romànica, número 24, pàgina 99. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. 1997.

ERITJA i CIURÓ, Xavier. De l’ “Alminia a la Turris” Organització de l’Espai a la regió de Lleida ( segles XI-XIII), (Espai /Temps 35) Universitat de Lleida, Lleida, 1998.

YEGUAS i GASSÓ, Joan, Mollerussa. Mollerussa. La Creu del Terme 21. 2003         

Comentaris