En l’anterior article ens havíem referit a la influència que va tenir el Canal d’Urgell sobre els habitants de Mollerussa i de tota la comarca, però que passava políticament al nostre poble durant aquells anys? Mollerussa, no era aliena als esdeveniments que succeïen a Catalunya i també a Espanya; per tant, per entendre els canvis polítics a nivell local cal analitzar quin era el context que es trobava immers el país a finals del segle XIX.
En aquella època existien dos tendències polítiques que van ser majoritàries a molts pobles de Catalunya, el carlisme i el republicanisme
Després de la revolució liberal de 1868, que va fer fora del poder a la reina Isabel II i el inici d’un període de monarquia sense rei, al novembre de 1870 es va aprovar a les corts espanyoles portar un noble italià perquè fos el nou rei d’Espanya. El escollit va ser Amadeu de Savoia, duc d’Aosta i un dels pocs nobles europeus que es va avenir a acceptar la corona. Quan va arribar el nou monarca es va trobar una Espanya que era un autèntic guirigall; l’esperaven: conspiracions republicanes, pronunciaments carlistes i els anhels independentistes de Cuba. A més, el dia que va ser coronat, el general Prim, que era el seu principal avalador, va morir en un atemptat. Ningú comprenia que hi feia un italià ocupant la corona espanyola i atès la poca acceptació que tenia com a rei, Amadeu de Savoia va abdicar el 11 de febrer de 1873, el mateix dia de l’abdicació es va proclamar la República Espanyola.
La Primera República va durar ben poc, va iniciar-se el 11 de febrer de 1873 i es va acabar el 3 de gener de 1874 amb el cop d’estat del general Pavía,.Va ser un període que va durar onze mesos i va tenir 4 presidents, dos d’ells catalans: L’Estanislau Figueres (febrer - juny 1873) i el Francesc Pi i Maragall (juny - juliol 1873). Els van seguir: Nicolás Salmeron (juliol - setembre 1873) i Emilio Castelar (setembre 1873-gener 1874). Després del cop d’estat de Pavia, que sempre s’ha cregut que va irrompre al congrés muntat a cavall amb un sabre a la mà, es van dissoldre les corts republicanes i es va donar el poder al militar Francisco Serrano. Després d’aquest període de transició, el 29 de desembre de 1874 el general Martínez Campos, amb un altre pronunciament, va propiciar la proclamació d’Alfons XII com a nou rei d’Espanya, començava així el període de la restauració borbònica. A nivell d’estat el republicanisme va ser durament reprimit; en canvi, va ser diferent als petits municipis de Catalunya on hi tenia un fort arrelament.
A Mollerussa els partits més ben organitzats i amb una força més àmplia eren dos agrupacions que es trobaven a les antípodes ideològiques: els republicans federalistes (facció més radical) i el carlisme integrista (ultracatòlics)
Malgrat aquestes dos majories socials, la restauració borbònica va saber imposar que els partits dinàstics, liberals i conservadors, fossin els únics amb capacitat de governar i s’anessin alternant el poder amb la implantació d’un bipartidisme que quedava en mans dels cacics tradicionals. Aquests, podien controlar els governs locals, fer tupinades electorals i manipular als seus electors amb l’objectiu de seguir governant.
Però anem al que ens ocupa i analitzem que succeïa a Mollerussa durant aquells anys. En els onze mesos que va durar la República, Pere Escolà Vilalta va ser l’alcalde del poble i malgrat el cop d’estat i la proclamació d’Alfons XII, va aconseguir mantenir el càrrec durant els primers anys de restauració. Tanmateix, a partir de la dècada de 1880, el torn de partits o el caciquisme dinàstic, com també era conegut, va arribar a Mollerussa. Primer va ser Josep Jaques Pinyol, del partit conservador, que va accedir a l’alcaldia el 1883 i es va mantenir al càrrec fins al 1891. Després d’aquesta etapa, va ser el torn de l’altre home més influent de Mollerussa, Ramon Bosch Serret, del partit liberal, que va ocupar el càrrec de batlle fins al 1895. Durant aquells anys, entre els Jaques i els Bosch decidien qui es quedava al capdavant de l’alcaldia de Mollerussa.
través d’aquesta política de torns, els partits dinàstics van saber mantenir els carlistes i els republicans bandejats políticament
Quan un optava a l’alcaldia l’altre no s’hi presentava, d’aquesta manera no es feien oposició i s’asseguraven la victòria dels conservadors o dels liberals. Tanmateix, l’any 1895 els carlistes van aconseguir fer un forat al torn de partits i van accedir a l’alcaldia de la mà de Joan Baptista Baró Braqué, que va ocupar el càrrec fins al 1897. Després d’aquest parèntesi de dos anys, els conservadors van tornar a l’alcaldia, de la mà novament de Josep Jaques, i el 1902 va ser una altra vegada el torn de Ramon Bosch que va ser nomenat batlle de Mollerussa.
Malgrat tot, els republicans no van renunciar mai a la seva existència ni a la mobilització de les seves bases. De les quatre tendències del republicanisme (possibilistes, centralistes, progressistes i federalistes) a Mollerussa només s’ha trobat documentada la presència dels federalistes. L’historiador Jordi Soldevila al seu llibre fa un repàs exhaustiu d’aquest moviment i posa noms i cognoms als homes forts del republicanisme mollerussenc. El comitè estava integrat per gent com: Francesc Godàs, Antoni Baldomà, Maurici Carné, Martí Carbonell o Ferran Segalàs, que era el líder del federalisme republicà a Mollerussa. Tot i que residia a Lleida, Segalàs era un propietari agrari mollerussenc, president del Comitè Federal a la delegació de Lleida i director del periòdic federal El Pacto.
L’any 1888 es va inaugurar a Mollerussa el Centre Federal, al costat de l’estació de trens, en concret a la Plaça de l’Estació número 2
Aquest local, a més d’un cafè on anaven els veïns a jugar a cartes; era un lloc on el republicanisme es socialitzava i feia activitats lúdiques com: balls, banquets o cant coral. Al cap de pocs anys, també a la Plaça de l’Estació es va crear el Casino Republicà; i a pocs metres, al carrer Navarra, personal escindit del Casino, van inaugurar l’any 1905 la Societat Recreativa l’Amistat. (L’actual ubicació data de la dècada de 1920) Per tant, a començaments de segle XX, Mollerussa disposava de dos ateneus republicans. La gent més de dretes va començar a freqüentar el Casino, mentre que els republicans més d’esquerres es reunien a l’Amistat. El Casino Republicà va haver de tancar l’any 1916 i l’Amistat va quedar com l’únic ateneu a Mollerussa.
Pel que fa al Carlisme, defensors d’un tradicionalisme conservador, també disposaven d’una implantació forta a Mollerussa. L’any 1880, les Germanes Carmelites de la Caritat, van inaugurar una escola i l’any 1905 els Germans de les Escoles Cristianes van fundar La Salle. També es van instal·lar centres tradicionalistes on els carlins es reunien i feien les seves trobades polítiques; el més destacat va ser el centre Jaumí, inaugurat l’any 1892, al carrer Santa Cristina número 33. Durant el primer terç de segle XX, sembla ser que el lloc de reunió dels carlins es va traslladar a una casa, al costat de la carretera molt a prop de la Salle, que anys després seria coneguda com a Cal Castelló del vi. A diferencia dels centres republicans, els ultracatòlics mollerussencs s’organitzaven a través d’un ordre molt estricte i una jerarquia molt estructurada; el seu lema era Déu , Pàtria i Rei . Entre els dirigents carlins més destacats hi trobem: Joan Baptista Baró Braqué i Antoni Berenguer de la primera etapa de la restauració; i a principis del segle XX, van destacar com a homes forts: Josep Morell, Isidor Tàsies o Tomàs Badia.
Josep Jaques va ser carlí als seus orígens però se’n va desmarcar per representar al Partit Conservador i consagrar d’aquesta manera el seu estatus de cacic a Mollerussa
Jordi Soldevila estableix una definició del que era el caciquisme durant aquells anys. Segons l’historiador de Linyola: “Els cacics eren personatges benestants de diferents poblacions amb capacitat de control social, que tenien com a missió garantir l’adhesió del seu territori amb vots i, a canvi, aconseguien avantatges per a la comunitat”. Atès que ni liberals ni conservadors tenien una organització forta ni estructurada a Mollerussa; l’única forma de aconseguir el poder era mitjançant la corrupció política i la compra de vots. El joc brut era habitual, i totes les eleccions, ja fossin municipals o a corts espanyoles, es manipulaven com més convenia a les classes benestants. A les eleccions de diputats a corts, celebrades el mes de maig de 1910, l’escriptor republicà Pere Coromines escrivia al periòdic “El Poble Català”: Mollerussa un home ab un cabàs ple de durus, cridava davant el col·legi electoral “ voteu i preneu” .
Lluny d’acabar-se la corrupció política i de desaparèixer el caciquisme dinàstic, aquest es va transformar amb l’aparició de la Solidaritat Catalana l’any 1906. En aquesta nova confluència de partits, el carlisme, el republicanisme i la recent creada Lliga Regionalista, van unir estratègies per defensar un moviment catalanista que feia ben poc que havia renascut.
PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:
BADIA i VILA , Tomàs, Mollerussa detalls per una història.. Mollerussa. 1976.
POLO i SILVESTRE, Miquel.: Mollerussa, de lloc petit a poble (1889-1938),Mollerussa, IG Cuberes, 1997.
SOLDEVILA i ROIG, Jordi. Aigua, Burgesia i Catalanisme. Mollerussa, la construcció d’una ciutat (1874-1936). Patronat Josep Lladonosa. Lleida. 2015.
