Opinió

Recerca històrica de Mollerussa IX - La Guerra Civil, primera part

El 18 de juliol de 1936 part de l’exercit espanyol s’aixecava en armes contra la República. Contràriament al pronòstic que havien fet els militars, el cop d’estat va fracassar a les ciutats més grans on les forces obreres el van aturar. Començava una guerra civil cruenta que va durar gairebé tres anys. Quan va esclatar la guerra, Mollerussa es trobava enmig d’una vaga dels treballadors de la Societat del Canal d’Urgell. El Comitè de Vaga, format majoritàriament per la UGT, va unir les seves forces al Comitè Revolucionari de Mollerussa, integrat per les Milícies Antifeixistes i el Comitè de Salut Pública. L’obrerisme aconseguia aturar el cop i automàticament es va iniciar una revolució proletària que es va estendre a tots els pobles de Catalunya. El diumenge, 19 de juliol de 1936, els diferents comitès de Mollerussa van ocupar l’Ajuntament i es van fer amb el control de les seves atribucions. La UGT es va establir a l’Amistat, el POUM va ocupar el Casino Republicà  i els membres de les Joventuts llibertaries es van instal·lar al local del Centre Tradicionalista. El llavors alcalde d’ERC Mateu Capell, va mantenir el càrrec però va entregar la gestió de l’Ajuntament als diferents comitès revolucionaris.

Després d’establir el quarter general a la Casa de la Vila, el mateix dia 19 de juliol, el Comitè Revolucionari va imposar una sanció col·lectiva pecuniària de 125.000 pessetes a la gent de dretes 

Aquesta multa la van reclamar en un termini de poques hores i també van exigir, sota pena d’afusellament, l’entrega al quarter general de totes les armes que disposessin els veïns abans de la mitjanit. El 21 de juliol de 1936 es va posar fi a la vaga de la Casa Canal, ja que no era necessari continuar amb l’aturada quan s’estava produint un marc de col·lectivització. A algunes de les famílies riques del poble com els Jaques,  els Bosch, els Niubó o els Gabernet, entre altres, se’ls hi van expropiar totes les terres per ser repartides entre els veïns. Al ser un lloc de pas, Mollerussa va presenciar, durant aquelles primeres setmanes, una munió constant de milicians que travessaven el poble pujats en camions i cotxes pintats amb les sigles dels diferents partits i sindicats. Molts d’aquells milicians circulaven per Mollerussa entonant proclames revolucionaries i buscant els treballadors que no havien secundat la vaga per afusellar-los.

Els que havien estat en contra de la vaga eren principalment els treballadors de la Casa Canal que tenien càrrecs de confiança a l’empresa; aquests van ser considerats automàticament de dretes i van tenir que fugir o amagar-se per salvar la vida

guerra mollerussaDesprés de controlar el cop militar i la presa de poder per part dels milicians, ja no es van veure nombrosos casos d’assalts, saquejos, detencions o assassinats. En els casos en què sí es van donar accions violentes, sempre s’actuava en grup i l’acció venia precedida d’un rumor públic que anunciava el que anava a succeir. Aquests rumors eren divulgats per individus pertanyents al comitè o persones que hi eren properes. Durant aquells dies de juliol i agost del 1936, les accions dels milicians es van centrar principalment en el registre i saqueig de les cases dels veïns de dretes. Es van saquejar, entre moltes altres, els domicilis de: Josep Reñé Sanfeliu, Ignasi Jaques Piñol i Jaume Estany Franquesa; números 16,17 i 18 de la Plaça Major. En el cas de Josep Reñé, també va veure derruïdes les seves cases dels números 9 i 11 del carrer Balmes; i d’Ignasi Jaques, la casa número 13 del carrer Vilaclosa.

Tanmateix, si destaca per damunt de la resta un fet rellevant a Mollerussa durant els primers mesos de guerra, aquest va ser la detenció i afusellament del cap de la Societat del Canal d’Urgell, l’agramuntí Bartomeu Lluch Farreny. D’ençà del 18 de juliol, la pressió dels milicians cap a Bartomeu Lluch i la seva dona, l’Encarnació Font, va augmentar considerablement. Treballadors de la Casa Canal li van confiscar i es van repartir les seves terres; també van ocupar els seus magatzems, li van requisar el cotxe i la ràdio i es va instal·lar una guàrdia de milicians 24 hores a casa seva.

En el que ocorre després, es necessari remarcar que dos fonts, en la recerca sobre aquesta història, entren en contradicció a l’hora d’explicar com Bartomeu Lluch va poder sortir de Mollerussa a mitjans d’agost de 1936 

MiliciesPer una banda, l’escriptor Jaume Vila ens explica al seu llibre que gràcies als contactes a nivell polític que disposava, Lluch va poder sortir de Mollerussa escortat per mossos d’esquadra i membres del cos de guardes d’assalt de la Generalitat per ser traslladat a casa d’uns amics seus de Barcelona. Per altra banda, l’historiador Miquel Polo, adjunta al seu llibre, la declaració que va fer el seu pare davant les autoritats franquistes sobre la mort de Lluch Farreny. En aquesta declaració, el pare de Miquel Polo, explica que el cap de la Casa Canal va ser detingut per policies de la Conselleria de Governació i portat contra la seva voluntat cap a Barcelona. Malgrat aquesta incògnita, les fonts consultades tornen a coincidir en el relat final. Va ser el 15 de setembre de 1936, quan Bartomeu Lluch va ser detingut per membres de la FAI al domicili on s’allotjava i portat a la seu del sindicat anarquista, al carrer Carolines número 7 de Barcelona. El comitè anarquista va sol·licitar un informe sobre Bartomeu Lluch als membres del sindicat del Canal d’Urgell. Aquest informe va ser desfavorable al excap de l’explotació i això va suposar la seva sentència de mort. Segons explica Jaume Vila, la nota que va arribar de Mollerussa deia el següent: En motiu de la vaga revolucionària, l’acusat s’havia posat al costat de l’empresa i en contra dels treballadors. En l’exercici del seu càrrec s’havia enriquit. Bartomeu Lluch Farreny va ser afusellat per milicians de la FAI el 24 de setembre de 1936, a la carretera d’Horta, als afores de  Barcelona.

Per altra banda, si cal destacar un dels membres més importants del Comitè Revolucionari de Mollerussa, aquest va ser el regidor del PSUC Ramon Romà Marró. Regidor a l’ajuntament durant la república i la guerra, Ramon Romà tenia 49 anys aquell juliol de 1936 i era admirat pels veïns gràcies a la seva veterania i el seu discurs intel·lectual; fet que el va convertir ràpidament en un dels personatges amb més pes dintre del Comitè.

A Ramon Romà se li atribueix ser l’instigador de la destrucció del campanar de l’església el dia 16 de setembre de 1936, quan va esclatar la revolució,  l’església de Sant Jaume i la capella de Sant Isidori van ser saquejades, tota la simbologia religiosa va ser destruïda i els interiors dels temples convertits en punts de trobada dels milicians.

Alguns veïns van recollir del mig de la plaça les restes de Sant Isidori i les van guardar fins que es va acabar la guerra. Pel que fa a l’activitat a l’Ajuntament, el 30 de setembre, l’alcalde Mateu Capell va acabar renunciant al càrrec. Després d’un breu període de transició, amb Miquel Gabarra al capdavant, es va escollir, el dia 19 d’octubre, al membre de la CNT Francesc Rubinat com a nou batlle de Mollerussa.

POUMEl 24 d’agost de 1936 es va fer a Mollerussa una detenció massiva de quaranta persones considerades de dretes. La majoria d’aquests personatges, quan va esclatar la guerra, van fugir o es van amagar. Aquestes detencions van provocar molt d’enrenou entre els veïns perquè es van detenir importants membres de la dreta local i alguns religiosos. Molts d’ells van ser empresonats a l’espera d’un judici que es va celebrar a Lleida per un Tribunal Popular el 20 de gener de 1937. En aquest plet es va dictar sentència a sis membres de la dreta mollerussenca on se’ls va acusar de conspiració feixista, afinitat cap a les forces faccioses i pertinença al Moviment Militar Feixista (sic.). Entre els noms dels detinguts hi havia: Joan Font Taulat (llavors director de La Salle, més conegut com a germà Arnaldo Cirilo), va ser condemnat a mort per inculcar propaganda religiosa als seus alumnes i per estar en possessió d’armament i munició durant el registre que les milícies van fer a la Salle; Eusebi Pascual Mateu, membre del partit tradicionalista, havia format part de la UGT en qualitat d’espia i se li havia trobat una arma durant un escorcoll, va ser condemnat a 30 anys de presó. Josep Borrell Escolà, per difusió d’idees reaccionàries i per la participació en la repressió dels Fets d’octubre de 1934, se’l va condemnar a 5 anys de presó. Jaume Graus Aribau, membre carlí i conserge del Centre Tradicionalista de Mollerussa, fou condemnat a un any de presó per la difusió de propaganda subversiva. Manuel Solà Pou, membre de la dreta local, va ser condemnat a 5 anys de presó per la difusió d’idees reaccionàries i per la participació en la repressió dels Fets d’octubre de 1934. Finalment Isidre Cuberes Costa, jutge municipal durant el bienni de dretes republicà, se’l va condemnar a 30 anys de presó per la difusió de les seves idees contra l’esquerra a La Veu de l’Urgell.

De tots ells, sabem que Arnaldo Cirilo va ser afusellat l’endemà mateix davant el cementiri de Lleida

Isidre Cuberes i Manel Solà van entrar a formar part del consistori durant el franquisme; en canvi, de la resta en desconeixem la seva fi, però segurament van ser alliberats un cop van entrar les forces franquistes.

A finals d’aquell 1936 el govern republicà, dirigit per Largo Caballero, creava l’Exercit Popular de la República. Les milícies anarquistes i marxistes, que havien estat clau en aturar el cop d’estat del 18 de juliol, a principis de 1937 es van veure  obligades a dissoldre’s i a integrar-se al exercit regular de la República. D’aquesta manera es posava fi al procés revolucionari dels primers mesos de guerra i es burocratitzava, sota les directrius de la Unió Soviètica, la lluita contra el feixisme.  

PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:

  • ALTISENT CARULLA, Daniel. “Les Cartes de Ramon Carné Albareda, delacions i caciquisme de postguerra a Mollerussa” Mascançà. Revista d’Estudis del Pla d’Urgell, número 7 (2016), p.9-24.
  • POLO SILVESTRE, Miquel.: Mollerussa, de lloc petit a poble (1889-1938),Mollerussa, IG Cuberes, 1997.
  • VILA RICART, Jaume. Els Canals d'Urgell i la seva història. Lleida. Diputació de Lleida. 1992.

 

Comentaris