Cada família és un món i, en funció de múltiples variants i referents emocionals, opta per sucumbir a unes tradicions o a unes altres.
Així, pel cap baix, ens podem arribar a trobar amb quatre moments, en menys de quinze dies de diferència, en què ens debatem amb el dilema de què comprar o regalar.
El tret de sortida, tal vegada, el marca el sopar (o dinar) d’empresa i el famós amic o amiga invisible. En aquests temps de pandèmia s’han transformat aquestes trobades anuals (per pena d’alguns i alegria d’altres) però, potser, el detallet amistós (o punyent) de l’amic o amiga invisible ha perdurat.
Objectes de baix cost, a vegades amb un toc d’humor o picaresca; i ple de tasses que s’acumulen a l’armari, esperant que es trenquin perquè hi càpiga la següent.
Seguidament, arriba el Tió, aquell tronc màgic que apareix, any rere any, enmig del bosc i s’instal·la uns dies al menjador de casa, esperant que l’atipem prou per poder cagar-nos força regals.
Un moment molt màgic pels infants, però un mal de cap més pels adults
Si comprem només llaminadures i torrons, als petits de casa no els sembla prou. Però si comencem a fer regals en majúscules, és possible que estiguem posant els fonaments de futurs adults insatisfets i hiperexigents.
Un dilema més. El tió enceta el Nadal i, per nosaltres —el grans— comença la gimcana: anar a comprar sense que els petits no se n’adonin, pactar sortides amb la parella (si en tenim) per escapar-nos a fer de reis i reines de l’Orient i, el més important, on amagar els regals durant uns dies sense que els petits exploradors de casa els trobin!
Algunes famílies opten per celebrar el Pare Noel, perquè diuen que “així la mainada té més temps per gaudir de les joguines”. Però la majoria segueix optant pels Reis.
Així que ja tenim els quatre moments clau: amic o amiga invisible, tió, Pare Noel i Reis Mags (si algú en sap algun més, que m’escrigui, sisplau).
Vivim en una societat capitalista i consumista i, per tant, ens veiem empeses i empesos a participar en el joc de comprar. Si mai no heu provat de sortir de la roda nadalenca, us ho recomano: us sentireu com aliens. Veureu que no seguir el moviment global us fa sentir molt alienats, però fer-ho ni que sigui per experimentar-ho un cop a la vida, us garanteixo que val molt la pena.
Seguint amb el dilema plantejat en el titular, el rovell de la qüestió es troba en comprar o regalar. Tot i que sembli un contrasentit perquè qui regala també compra, jo hi veig un matís molt especial, que és el que ara us comentaré.
Hi ha qui compra perquè el regal agradi al destinatari, però hi ha un altre perfil de persona que compra perquè l’objecte li agrada (a ell o a ella), i espera (com a possibilitat) que agradi al destinatari; però no el compra pensant que segur que li agradarà. Espero que es vegi la diferència. Per mi, els primers són compradors i els segons, regaladors.
Jo soc de les del primer grup: penso en la persona a qui haig de fer el regal i, en funció de la seva personalitat, interessos o moment actual, cerco què li puc comprar que li faci il·lusió o servei o li generi interès
Per contra (i perquè suposo que sóc del grup A) em solen arribar regals fets per persones del grup B. Em fan regals que no em compraria mai de la vida, que no formen part de les meves aficions, interessos, ni personalitat. I, és clar, les qui ens trobem en aquesta situació, la cara ens sol delatar. Obrim el paquet, el mirem i, en comptes de somriure o xisclar d’alegria, diem: “Ah... gràcies. Un regal curiós...”.
En fi, que hi ha tants tipus de regals com persones hi ha al món.
Però crec que no m’equivoco en aquesta percepció: el món es divideix, sobretot en aquestes dates i en aquestes circumstàncies, en persones que compren i persones que regalen.
