Els doctors de fa unes dècades portaven una barcada d’anys d’experiència a la mateixa consulta i encertaven prou, i amb molta menys tecnologia que els d’ara, els mals que patien els seus pacients. Els seus pacients i la família dels pacients! Coneixien l’arbre familiar de la clientela i podien deduir de quin peu coixejaven.
Ja sabem que la memòria és desmemoriada i, tal vegada, aquests records generacionals no són inapel·lables, estadísticament parlant.
El que sí crec que és fidedigne és el fet que el metge era algú amb qui s’hi havia establert una relació de confiança i coneixia bé els seus malalts.
En canvi ara —assumeixo tot el biaix que la generalització pot ocasionar— els metges i les metgesses no tenen ni temps, ni condicions, per tenir cap mena de relació amb els seus pacients, més enllà del que marca l’agenda del dia.
I dic això, bo i sabent que hi haurà qui pensarà que exagero o vaig errada. Però crec que som un bon tou els qui ens sentim mal atesos pels nostres metges i metgesses.
Segons l’OMS, "la Salut és un estat de complet benestar físic, psíquic (mental) i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties". Posteriorment, van afegir-hi que salut és també "la capacitat de les persones per fer front a desafiaments i canvis", incloent-hi l’aspecte funcional de la salut.
Així, sentir-nos cuidats i escoltats, encara que això impliqui que triguem més dels 10 o 15 minuts que la Sanitat Pública ens té estipulats, també és un bé per a la nostra salut.
Quan no ens trobem bé, una part del dolor que sentim es veu agreujat per la tensió que ens provoca el desconeixement: què em passa? Serà greu? Tindrà fàcil solució? He trigat massa a anar al metge? Quan pararà el dolor? Hi haurà un remei assequible?
No tenia ni idea que la por als metges (i, per extensió, a tot el personal sanitari que porti bata blanca) existeix i té un nom propi: la iatrofòbia. Aquesta es defineix com una fòbia social, una por irracional sense fonament.
El que m’inquieta és per què i quan apareix aquesta ansietat desmesurada pel sector sanitari.
La lògica em fa pensar que, en realitat, hauríem d’estar contentes de poder-hi comptar: quan les coses van mal dades en el nostre cos, són els qui poden ajudar-nos a guarir 'la màquina'.
Com deia a l’inici de l’article, la figura del metge i de la metgessa ha canviat molt en poques generacions. Malauradament.
Diuen que a la vida tot torna, i jo creuo els dits perquè tornin aquells metges i metgesses que et miraven a la cara quan els visitaves; que t’escoltaven i empatitzaven, abans de teclejar la recepta genèrica.
Un metge i una metgessa que, a més de ser bon professional, fos una persona que em mirés als ulls i em fes sentir, per un instant, que en aquell precís moment jo sóc la seva prioritat i el centre d’atenció.
Voldria tornar a anar a cal metge, entrar-hi preocupada i sortir-ne reconfortada.
Sí, això és que enyoro.
