Després de quasi onze anys de convivència, anit vaig adonar-me que ja no preparo el raspall de dents del meu marit.
Algunes nits, abans d’anar-me’n cap al llit en preparava dos: el meu i el seu. Era un gest que feia només jo, com si la meva autocura s’estengués a la persona amb qui compartia la vida. Encadenava tot de detalls quotidians al llarg del dia, per tal que li enviessin un missatge encriptat: “t’estimo i, per això, et cuido”.
L’associació de cuidar i estimar és molt maternal. Diria que als trenta anys –quan vaig començar la meva relació actual- encara no havia despertat la meva veu feminista. I així m’ho va corroborar la lectura del llibre de la periodista Ariadna Oltra: “Sóc feminista i no ho sabia”.
Jo vivia, encara, a l’ombra de l’amor romàntic, ple d’idealització i decepcions. Al creuar de dècada, moltes coses van canviar i la necessitat de relacionar-me amb el meu marit d’una altra manera va ser necessària, si volia que la relació perdurés en el temps.
Moltes dones reivindiquem que cal canviar la forma en què ens relacionem amb l’amor, especialment si és heterosexual.
Sempre he sentit a dir que moltes dones fem de mares dels nostres companys. Com a dona sento que és cert; en part.
L’obertura a l’amor i a l’enamorament no és una equació exacta. Tots i totes tenim un passat i experiències que ens condicionen, o determinen, el moment present. Però sol passar que en els inicis d’hormones alterades tenim el cor tan esbatanat que ho donem tot, sense pensar massa en les conseqüències. I això, a la llarga, té els seus perills.
Assumim més tasques de les que ens pertocarien; més dedicació en la relació o el projecte comú; i sembrem tot de llavors amoroses les quals, a la llarga, massa sovint, acaben en retrets.
Avui dic orgullosa que ja no preparo el raspall de dents del meu marit. I no ho he fet premeditadament; ni per venjança; ni per despit. Simplement, el temps ha posat les coses a lloc: primer, em cuido de mi, perquè sé que ell ja se sap cuidar sol.
Tan de bo ho hagués entès uns anys abans, i així ens hauríem estalviat unes quantes discussions.
L’equilibri en les relacions és cosa de dos i cal estar sempre ben atentes per tal que la corda no fluixegi o tibi massa.
