El fet de viure a rural pensava que hi podia ajudar. Però això no era un argument gens realista. És cert que no viure en un lloc massificat hi ha ajudat, però molts dels nostres veïns van i venen a treballar a altres pobles o ciutats; i els caps de setmana es troben amb altres “bombolles”, no sempre de km 0. Així que tots i totes, d’alguna manera, hem viscut immersos en una falsa seguretat: per estar vacunats; per no tenir massa contacte amb altres persones o ser d’una franja d’edat de risc, etc.
Finalment, tots vam agafar la COVID-19. I el virus, com totes les malalties, em va deixar molts aprenentatges i més d’un efecte secundari: la pèrdua del gust i l’olfacte.
No sabia que aquests dos sentits estan íntimament relacionats i que si un pateix una disfunció, l’altre, també.
L’anòsmia és la pèrdua completa de l’olfacte, i l’hipòsmia, la parcial.
Els primers dies de la malaltia, vam passar una grip: febre, mal de cos, d’articulacions, mal de cap (però encara tenia gust i olfacte). Al cap d’uns dies, aquests símptomes coneguts, es van convertir en noves afeccions, fins llavors, no sabudes; cefalea, sensació de cap emboirat, falta d’energia i, en el meu cas, la pèrdua dels dos sentits que comentava. Me’n vaig adonar ràpid perquè quan menjava només notava si l’aliment era sucós, salat, greixós, cruixent, però no en percebia el gust i, per tant, no em generava cap mena de plaer.
A l’hora de cuinar, i comprovar que els aliments estiguessin en bon estat, havia de demanar ajuda al meu home: era impossible saber si el caldo estava picat, o no!
Vaig adonar-me de la importància de l’olfacte: gràcies a ell, la seguretat alimentària estava garantida; i ara, en canvi, no.
Però no només per això: si hi hagués hagut una fuita de gas, l’hauria notada?
Amb la disfunció del gust vaig enyorar, enormement, el plaer sensorial que sentim a través seu.
La pèrdua dels dos sentits em portava a una vida més insípida i amb menys matisos.
Imaginava que tornava a olorar espècies, olis essencials, i que podia notar l’olor corporal del meu fill quan l’acaronava abans no s’adormís.
Inspirava amb ganes i m’esforçava ensumant fort, però no notava res.
Afortunadament, al cap de 15 dies, sembla que ja tinc l’olfacte i el gust, força millor.
I, tal i com us comentava a l’inici de l’article, les malalties ens porten grans aprenentatges. Per mi, el més important és valorar el que tenim.
Allò que donem per fet que hi sigui, i ens sentim amb el dret de tenir.
Amb l’edat, te n’adones que no és així. Que la salut que tens avui, pot canviar en un instant; que la plenitud i força que sents ara, pot minvar amb una malaltia que et fa anar a “boxes”.
Així que avui et convido a respirar i olorar amb ganes, assaborint cada mos amb plenitud i gratitud.
