Feia anys que no anava d’hotel, a soles, amb el meu marit. I és que la criança ja ho té, això: la parella es transforma en família i els moments d’intimitat es veuen aclaparats per un bebè, o un infant, que reclama el cent per cent del nostre temps.
Enguany, després de sis anys, hem pogut marxar un parell de nits (aquí caldria agrair el patrocini de les colònies escolars!)
Del que vull parlar en aquest article és dels roncs nocturns. Els estudis afirmen que la meitat dels homes ronquen, i un 25% de les dones també. En el meu cas, que jo sàpiga, formo part del 75%.
Segueixo amb l’escapada conjugal. Hotel, muntanyes, silenci, llit impecable i tot endreçat. Per fi, una mica de temps per a nosaltres: pel relax, el gaudi i l’esbarjo. Però, quan arriba la nit... apareixen uns sorolls estranys, de forma no prevista en el guió romàntic: els roncs!
D’adolescent era molt fantasiosa: somiava adormir-me al costat d’un noi, fent-nos un petó fins que ens despertéssim. Anys més tard vaig comprovar que això era molt incòmode i difícil de dur a terme! Que més valia una bona morrejada i que cadascú s’adormís còmodament, més que no intentar fer acrobàcies bucals. El que no apareixia, però, en els meus somnis de joventut era la banda sonora.
No recordo que cap xicot jove ronqués. Potser vaig estar de sort. Però, a mesura que em vaig anar fent gran i les meves parelles també, un o altre, roncava.
El fet és que he provat moltes de les tècniques més comunes: la coça suau perquè canviï de posició; el sacseig perquè es desperti i, per art de màgia, deixi de roncar; obrir el llum; fer sorollets amb la boca perquè pari; i, si res de tot això no funciona, suggerir-li que vagi a un altre llit, o bé, marxar jo.
Dormir no és un caprici. Si no descansem, l’endemà ho notem; i, amb l’edat, encara més. Quan pensem en les nits que empalmàvem les gresques amb la feina, sense tancar els ulls ni mitja horeta, ara ens sembla increïble que ho poguéssim fer, oi?
Roncar no es tria. Bé, diuen els experts en la matèria que hi ha factors que poden provocar o disminuir aquesta patologia: el sobrepès i fumar en serien dos factors determinants.
Però el tema és que, de vegades, el ronc no se’n va. I llavors: què hem de fer? Seguir dormint plegats per mantenir aquell ideal amorós d’estar sempre junts, “fins que la mort ens separi”, o ser pràctics i arribar a acords saludables, com podria ser dormir en habitacions separades per tal de tenir un descans reparador?
Com us deia, a la Gemma adolescent aquesta mesura li hauria semblat inviable; però, amb els anys, els valors van modulant-se i, al final, l’amor no es mesura per les hores que passem al costat de la persona que estimem, sinó per la qualitat del temps que compartim.
Diuen que per estimar bé, primer cal que ens estimem a nosaltres.
I diria que vetllar per la nostra salut i benestar corporal, mental i emocional és una tasca que no podem deixar en mans de cap altra persona.
