A Alcarràs, en els últims mesos s’ha reobert el debat públic entorn la Casa Vallmanya, declarada com a Bé Cultural d’Interès Local i part essencial del patrimoni històric del nostre poble i del nostre país. L’estat de l’edifici principal i dels adjacents del complex és deplorable, fet que demanda una actuació urgent per conservar-lo. Per fer-ho, la resta d’administracions reconeixen que és necessari que l’Ajuntament l’adquireixi i passi a ser propietat municipal, actuació que de moment el consistori ha declinat. Sense propietat pública, no hi ha recursos públics que s’hi puguin destinar.
Si anem a pams, primer cal situar el valor històric de Casa Vallmanya. Una tasca ingent a la que s’ha dedicat la Iniciativa Popular Salvem Cal Macià-Casa de Vallmanya. Aquí només ens resta fer-ne una breu síntesi. El component més conegut de l’edifici, és segurament la seva relació amb la figura de Francesc Macià. La casa és una porta d’entrada a la vida i memòria política del president que proclamà la República Catalana al 1931 i a la memòria republicana del municipi. És l’únic edifici en territori català relacionat amb la seva persona que es manté dempeus, adquirint així un component important en termes de memòria històrica nacional.
Aquest rerefons històric és el que ha tingut més ressò mediàtic. Creiem, però, que també cal posar èmfasi en el seu valor en relació amb la història local i amb el desenvolupament agrari a Ponent. La finca i la casa estan documentades en el registre històric des del s. XII, formant part dels orígens d’Alcarràs i estant íntimament relacionades amb el municipi al llarg de la seva història. Les terres de conreu de la finca són un exponent dels canvis que experimenta l’agricultura al nostre territori, sobretot amb el pas del conreu de secà al regadiu a partir de la desviació del Canal d’Aragó i Catalunya, on Macià hi està plenament implicat. La història recent d’Alcarràs respon, entre altres factors, a la introducció del regadiu i als canvis econòmics i socials que va comportar.
Cal tenir en compte que el patrimoni històric és la materialització de la nostra història i la nostra identitat col·lectiva. Porta inherent a la seva pròpia definició que la pertinença en sigui pública. En aquest sentit, l’Ajuntament no pot valorar altra opció que no sigui l’adquisició municipal. Casa Vallmanya és un bé comú i la sobirania sobre la seva gestió ha de recaure sobre el conjunt dels veïns i veïnes d’Alcarràs. Reforçar la nostra identitat i la memòria històrica local és prendre partit per la conservació dels seus elements més representatius.
Amb un bon projecte darrere, Casa Vallmanya -i el seu magnífic enclavament geogràfic dins del terme- pot convertir-se en un referent cultural a Ponent. Les potencialitats que ofereix són múltiples: pot ésser al mateix temps un memorial del President Macià, un espai museístic vers la història agrària d’Alcarràs, un camp de treball educatiu per dur a terme projectes de memòria històrica amb infants i joves i un espai on s’hi realitzi activitats que siguin un reclam dins de l’incipient circuit turístic que està agafant força com a motor de dinamització econòmica dins del nostre territori.
Pel que fa a la qüestió econòmica, el primer acord de compra assolit el 2019 amb el propietari (ara revocat per l’actual equip de govern), incloïa la casa, els terrenys adjacents i l’edifici d’una antiga escola rural -un altre element representatiu de la història local-, fixant un preu de 120.000€, pagadors en quatre anualitats de 30.000€. Aquesta quantitat representa tot just un 0,24% del pressupost municipal. Per a la primera fase d’apuntalament i preservació, la Diputació i la Generalitat han adquirit el compromís -tant públicament com amb l’Ajuntament, en diverses reunions- de donar suport pressupostari i fer-se’n corresponsables. Creiem doncs, que no existeix cap escull econòmic insalvable perquè Casa Vallmanya sigui propietat del poble.
A partir d’aquí, la proposta de la CUP és senzilla i diàfana: cal un pacte alcarrassí per la memòria i el patrimoni: Un pacte alcarrassí per Vallmanya. I, en aquest sentit, oferim la nostra total predisposició a impulsar i arribar a un acord plural de totes les forces polítiques del poble, que en primera instància hauria de passar per assumir públicament tots plegats que aquest és un patrimoni d’Alcarràs i que és l’Ajuntament qui n’ha d’ostentar la propietat i, en segon terme, per anar tots i totes de la mà i com una sola veu a cercar els suports i compromisos econòmics de la resta d’administracions que han d’ajudar a fer-ne possible la rehabilitació. Fora retrets i mà estesa a l’equip de govern, doncs, si existeix la voluntat sincera d’actuar com una sola veu en defensa del nostre patrimoni. Ens hi posem, Sr. Janés?
