Fa unes setmanes un periodista em preguntava si trobava a faltar un reconeixement social als docents per la nostra tasca durant aquest temps de pandèmia. Si després dels aplaudiments al sector sanitari calia aplaudir els docents. Jo li vaig respondre que tots fem la nostra feina amb professionalitat i amb capacitat per adaptar-nos a les circumstàncies de cada moment.
A hores d’ara, però, després de llegir les instruccions del Departament d’Educació sobre la promoció i la titulació de Batxillerat, després de llegir les ressenyes publicades de la llei Celàa, li respondria que no necessito cap aplaudiment, només que em valorin com a professional i que em deixin actuar com a tal. Perquè aquestes decisions incrementen el nostre malestar i la nostra sensació de menysteniment. I l’educació no pot avançar amb un professorat humiliat i deprimit; si volem tenir-ne cura cal confiar en la seva capacitat d’avaluar, d’innovar, de crear... .
Porto treballant des de 1987 i, per tant, impartiré docència en les vuit lleis educatives espanyoles (a més de la LEC) i puc assegurar que tots els equips docents en els quals he treballat han pres les decisions sobre repetició o promoció posant en el centre del debat l’alumne/a: el seu treball, la seva situació personal, les seves possibilitats i expectatives futures, les seves competències, la seva maduresa... I també puc assegurar que això ha comportat debats encesos i que el patiment del professorat a l’hora de prendre aquesta decisió no és menyspreable. I aquesta pràctica forma part de la nostra competència professional, perquè no som persones insensibles.
Malgrat aquesta realitat, el Departament d’Educació, avalat pel Ministerio, ha dictat unes instruccions (amb una validesa jurídica, si més no, discutible) que modifiquen els criteris de promoció de l’alumnat i d’obtenció del títol de batxillerat, segons les quals els docents hem d’obviar els número de matèries pendents.
L’experiència del confinament del curs passat, després que el Departament fes públic, i els mitjans de comunicació ho esbombessin als quatre vents, que les activitats d’aquell trimestre no repercutirien en la qualificació final llevat que fos per millorar el resultat o que no es tindrien en compte per a la promoció de curs van tenir un impacte gens menyspreable en el rendiment acadèmic de determinats alumnes, diguem del “grup dels no vulnerables”. Un nombre important d’alumnes va decidir “desvincular-se” del seu procés d’aprenentatge perquè ja havia superat el curs. Al diari Ara del dia 22.11.20 un jove diu: “quan no fas res tendeixes a fer menys encara”, que equivaldria també a «quan no t’exigeixen, tendeixes a ser menys autoexigent».
Ara, el Departament comet la mateixa equivocació. Sense cap certesa de quin serà l’impacte sobre l’escolarització efectiva, ja anuncia la “flexibilització” dels criteris d’avaluació. Posem un cas pràctic, amb qualificacions reals d’aquest primer trimestre. Expedirem el títol de batxiller, modalitat de ciències, a un alumne amb tres matèries suspeses: Matemàtiques, Biologia i Anglès. Ajudem aquest alumne o l’empenyem a un fracàs futur?
A més, darrera de tot el procés d’avaluació resideixen uns aprenentatges implícits: l’esforç, el sacrifici, la superació de les dificultats i els reptes, la perseverança, la constància... Però no, preferim reforçar actituds còmodes; preferim que aprenguin a escollir el camí fàcil, a tirar la tovallola, a esperar que els altres els resolguin els problemes... Qui no s’ha sentit orgullós d’un mateix quan s’ha adonat que podia aconseguir allò que preveia difícil o podia fer més del que es pensava? I si aquests joves no aprenen a lluitar, qui lluitarà per ells? I vull que quedi clar que em refereixo al segment d’alumnat estàndard; no a l’alumnat més vulnerable, a qui cal ajudar perquè no perdi oportunitats, ni a l’alumnat que camina sol independentment de les circumstàncies.
Sóc conscient que aquestes idees no es compren al mercat actual de l’educació i que disten de la nova pedagogia que domina el discurs oficialista o, fins i tot, que algú em replicarà afirmant que aquestes reflexions embruten el debat. Potser, per aquests motius, es silencien les veus discrepants, com les de Royo (2016), Navarra (2019) o altres, les obres dels quals no gaudeixen de cap ressò mediàtic. Altrament la ciutadania podria construir-se una opinió més sòlida, més contrastada i, per tant, més crítica.
Però la realitat del dia a dia és que als nostres alumnes els costa entendre un text més llarg d’un foli, exposar un tema per escrit, extreure les idees d’una exposició oral... endinsar-se en l’abstracció del llenguatge i del raonament matemàtic... I per dissimular-ho guanyen terreny les microredacccions, els exercicis tipus tests, els jocs i les simulacions, les imatges, la tecnologia... I aquesta realitat es pot constatar tant als instituts com a les universitats.
Vivim un menysteniment del coneixement mentre s’exalta l’igualitarisme en la mediocritat. Quan, com afirma Navarra, sense continguts interioritzats tot aprenentatge es troba mancat d’estructura, d’ordre. El model educatiu actual dissol el coneixement enmig d’un boirós plantejament competencial; només importen les habilitats i els coneixements pragmàtics. Quan la divisió entre competències i continguts és radicalment falsa. Ho podem vestir bonic, amb una retòrica i un lèxic distingits, amb innovació, tecnologia i virtualitat (sobre els beneficis de les quals també caldria reflexionar) però l’analfabetisme funcional creix.
No vull ser un heroi, ni sóc docent per salvar la humanitat dels seus infortunis, ni de les seves males decisions; no condemnaré un alumne al foc de la repetició ni assumiré tot sol la càrrega del seu pressuposat fracàs; només treballo per ser un bon professional i demano que se’m respecti com em mereixo.
