El servei de transport escolar per a aquell alumnat que ha de desplaçar-se a una altra població per cursar estudis obligatoris està regulat per un decret de 1996. Ha plogut molt des de llavors. En concret, s’han aprovat 4 lleis educatives d’àmbit estatal i el Parlament de Catalunya també ha aprovat la seva llei educativa (LEC, 2009). Tot un panorama ben diferent a la LOGSE de 1992, que li dona cobertura.
Però més enllà dels canvis estructurals, al llarg d’aquests anys les diferents lleis i altres decrets que les despleguen han fixat, desenvolupat i reafirmat l’autonomia dels centres educatius per elaborar, aprovar i executar un projecte educatiu propi, diferenciat i identitari (LOE, art. 120; LEC, art. 90). A més, el Departament d’Educació ha desenvolupat aquesta competència en un Decret específic (2010) i ha impulsat iniciatives per singularitzar centres educatius a través de projectes d’innovació, de metodologies, .... I ha animat els centres “a vendre” el seu projecte a través de les jornades de portes obertes, webs, revistes...
Si aquest és l’esperit de la llei i la voluntat del Departament d’Educació, per què el transport escolar no s’adapta a aquesta nova realitat i fa efectiu el dret de les famílies a escollir centre educatiu amb igualtat de condicions? I concreto.
Les famílies de les poblacions de la nostra comarca només poden estudiar en un centre públic, el que els assigna l’administració, malgrat Mollerussa disposi de tres centres públics, perquè l’administració només els reconeix el dret a transport si van al centre assignat. Ara bé, també poden escollir el centre concertat, per al qual sí que tenen dret a transport. És a dir, una família que opti per una educació laica i pública, que prefereixi o necessiti per al seu fill el projecte educatiu d’un centre en concret, no pot escollir-lo si no pot organitzar-se i finançar-se els desplaçaments. En canvi, si opta pel centre concertat tot li resulta més fàcil i barat. En canvi les famílies de Mollerussa, gaudeixen de més opcions ja que poden escollir entre tres centres públics i un de concertat.
Mantenir la situació actual equival a mantenir una asimetria anacrònica, en desacord amb els plantejaments del mateix departament i absolutament injusta per tres motius: en primer lloc, no respecta el dret de les famílies a escollir l’educació que volen per als seus fills; en segon lloc, no dona valor a la singularitat de cada centre recollida en el seu projecte educatiu; i, en tercer lloc, discrimina i penalitza les famílies que opten per una educació laica perquè les obliga a escolaritzar els seus fills en un centre educatiu concret malgrat la diversitat d’oferta pública i de projectes educatius.
Tampoc no cal oblidar-se dels ensenyaments postobligatoris. Els darrers anys constatem un degoteig constant d’alumnat que continua estudis a Lleida ciutat, malgrat pugui cursar-los a Mollerussa. El motiu: la manca de transport i la manca d'un transport a preu assequible per accedir als centres de la capital de comarca.
El descens de la natalitat i l’increment d’una oferta educativa més diversa tant de FP com de Batxillerat fan inviable que les famílies contractin una servei de transport col·lectiu. I si ho aconsegueixen (perquè també és difícil trobar vehicles que puguin i vulguin fer el servei) l’han de sufragar a un cost molt elevat. En canvi, desplaçar-se a Lleida és més fàcil (existeix una bona oferta de transport regular en horari escolar) i és molt més econòmica (tarifes d’ATM). Conseqüència: alumnes de Golmés, Vila-sana, El Palau, Torregrossa, Ivars, Sidamon, Miralcamp, Bellvís... opten per continuar la seva formació fora de la comarca. En podem dir gentrifugació escolar?
Paradoxalment, la mateixa administració educativa insisteix al professorat d’ESO perquè orienti l’alumnat a continuar la seva formació (FP o Batxillerat) per reduir el que considera abandonament prematur. Però, ailàs, no posa mitjans perquè pugui fer-ho. Com a societat, hem vetllat molt perquè els adults es puguin desplaçar entre poblacions de la comarca, entre capitals de comarca o a la capital provincial. Però hem pensat en els estudiants? Rotundament, no.
En definitiva, cal una visió més moderna i actualitzada del “transport escolar”. L’administració l’ha d’assumir com un servei públic i universal fins als 18 anys, per garantir i reforçar la formació de la ciutadania que tant defensa. I pertoca als nostres alcaldes i alcaldesses impulsar des del Consell comarcal els canvis necessaris en la gestió d’aquest servei, pressionar els serveis territorials d’Educació i de Territori i Sostenibilitat per implantar alternatives per als nostres estudiants i instar el Parlament de Catalunya per modificar el marc legal vigent. Són els representants polítics d’unes famílies que els plantegen públicament una demanda. Cal esperar que s'hi girin d'esquena.
