Cal posar de manifest la realitat lleidatana: segons dades de l’IRPF del 2021, que són les darreres que ha publicat l’Agència Tributària, les persones assalariades de la demarcació de Lleida són les que tenen el salari mitjà anual menor de tot Catalunya: 20.506 euros, davant dels 24.168 euros al conjunt de Catalunya. Al 2020 eren 19.495 euros, davant els 22.864 euros al conjunt de Catalunya.
Si incorporem la visió de gènere i desagreguem les dades per sexes: les dones assalariades van cobrar a Lleida, al 2021, un salari mitjà anual de 18.869 euros, i els homes, de 21.864 euros. Al 2020 va ser de 17.831 euros i de 20.881 euros, respectivament. Per tant, les dones lleidatanes assalariades, al 2021, van cobrar 2.995 euros menys de mitjana anual que els homes. Al 2020 eren 3.050 euros menys de mitjana anual que els homes.
Així doncs, al 2021 la bretxa salarial corresponent és del 13,7 %, és a dir, les dones perceben un 13,7 % menys de salari mitjà anual que els homes. Al 2020 va ser del 14,6%. Millorem, però anem molt a poc a poc, un escàs punt per any. Amb dades del 2021, els salaris de les dones s’haurien d’incrementar un 16 % més de mitjana anual per eliminar la bretxa salarial a la demarcació de Lleida.
Segurament ha contribuït a la millora de la bretxa salarial l’augment de l’SMI (salari mínim interprofessional) i la menor proporció de persones en situació d’ERTO o el fet que la mitjana salarial de les dones que no van estar en ERTO es veuria augmentada en treure de l’equació moltes treballadores precàries.
Pel que fa a la bretxa salarial de gènere en relació amb l’edat, s’observa que les diferències salarials entre homes i dones són molt elevades entre el jovent de fins als 25 anys, tot i tenir en ambdós casos salaris mitjans anuals molt baixos, el que indica que el jovent es troba instal·lat en la precarietat laboral, malgrat tot. Després es va escurçant la bretxa, però s’eixampla a mesura que l’edat augmenta, especialment a partir dels 36 anys en endavant, edat que coincideix amb les etapes en què les dones, majoritàriament, es dediquen a la criança i a la cura de persones dependents. Les dones arriben al màxim salarial entre els 46 i els 55 anys, mentre que els homes ho fan entre els 56 i els 65 anys, és a dir, el salari mitjà anual dels homes creix al llarg de la vida laboral i el de les dones, no, cosa que repercuteix en les futures pensions de jubilació. Amb tot, observem com la bretxa salarial entre homes i dones es va escurçant de manera important en les franges d’edat més elevades.
La disminució que aquest indicador ha mostrat durant els darrers anys és una bona notícia que hem de fer valer. No obstant això, cal recordar que la bretxa és un indicador relatiu i, per tant, no proporciona de manera aïllada informació sobre les condicions salarials objectives ni de les dones ni dels homes. De fet, la disminució de la bretxa salarial de gènere és compatible amb l’estancament o la disminució dels salaris en general. Per aquest motiu, per poder ser interpretada, la dada sobre bretxa salarial ha d’anar sempre acompanyada de context, d’altres mesures i d’indicadors relatius a la situació de la dona al mercat de treball i a la societat.
Per a CCOO la nova pujada de l’SMI aquest any, farà que moltes persones vegin incrementats els seus salaris de manera important. Però calen més mesures.
CCOO proposa que es transfereixin els beneficis empresarials als salaris, és imprescindible, si volem contribuir a la reducció de la bretxa salarial de gènere. Cal un salari mínim de referència català del 60 % del salari mitjà, segons la Carta social europea, que se situaria al voltant dels 1.320 euros. Això s’ha d’impulsar des de l’Acord interprofessional de Catalunya (AIC) i des de la contractació pública de la Generalitat de Catalunya a través de clàusules socials. A Catalunya, amb un cost de la vida més elevat, aquesta mesura, com s’ha demostrat amb les pujades de l’SMI, contribuiria a la reducció de la bretxa salarial.
També, entre moltes altres, cal seguir desenvolupant, a les empreses. els plans d’igualtat que, més enllà de la seva obligatorietat normativa, i entre moltes altres virtuts, introdueixen mesures per combatre la segregació vertical als centres de treball.
