Segur que encara tenim fresca la imatge de la Diada Nacional d’enguany, una commemoració que per alguns va ser exemplificadora del pulmó sobiranista del país, i per altres, la viva imatge de la decadència del Procés.
Sigui quina sigui la lectura, el que es va constatar, no tan sols en l’acte central metropolità de la Diada, sinó en general, és que de les façanes penjaven algunes senyeres acompanyades d’alguna estelada nova i altres havien quedat en perpetuïtat d’aquells temps en què aquest símbol s’havia generalitzat en el país.
Un fet tan simple crec que és força representatiu del sentiment de la ciutadania, d’una gran part dels catalans... Una gran part que se sent decebuda per la deriva a la qual han portat els polítics al país. Un col·lectiu que ha caigut en el parany de les pretensions de l’Estat sense adonar-se’n. I encara pretenen fer creure que la independència està a la cantonada, i que l’Estat negociarà el sobiranisme... No em digueu que no és ingenuïtat!
En tot aquest temps, i ara que arriba el cinquè aniversari de l’1 d’octubre, molts catalans hem pogut assimilar el fracàs dels polítics, la falta de previsió, la improvisació i, sobretot, la falsedat a què van sotmetre la ciutadania aquell 10 d’octubre del 2017, quan en poc més d’un minut vam passar de proclamar la república a emprendre el diàleg amb l’Estat.
Ha estat un període en què bona part dels catalans s’han adonat que aquell dia, el president Carles Puigdemont va representar el paper acordat (que no fàcil). Però en realitat, darrere d’aquella primera decisió republicana no hi havia res, ni eines d’estat, ni pensaments de procés constituent, ni cap intencionalitat de tirar pel recte, i estic segur que molts ciutadans d’aquest petit i trempat país pensen el mateix.
És sorprenent com entitats com l’ANC, i Òmnium encara puguin llançar consignes per proclamar la república el 2023. No hem après res? Si la gent de Fraga en avall no tenen un xic de receptibilitat pel fet sobiranista de Catalunya, no hi ha res a fer, i és molt trist que els polítics juguin amb la bona fe dels votants, escenificant qui és més independentista de tots.
Mentrestant als carrers cada cop hi ha més precarietat, més dificultats per arribar a final de mes, per pagar les factures... senzillament viure amb un mínim de dignitat.
Tot i la decepció, molta gent de terres catalanes no perdem l’horitzó de la independència. Però ara per ara, cap dels responsables polítics està preparat per liderar un projecte d'estat, i no podem més que resignar-nos i esperar, l'arribada d'un nou estadista realment compromès en el benestar i progrés de Catalunya. Així que continuarem treballant amb esforç i constància, perquè ja hem perdut prou coses.
