Pocs dies abans dels comicis municipals els alcaldes tornes a ser “objecte de desig” per a totes les formacions polítiques. Reunions clandestines, negociacions furtives, pactes tendenciosos... qualsevol d’aquests qualificatius segur que els negaran tots els responsables de campanya, però en realitat aquesta és l’estratègia.
Al final per aconseguir una fórmula matemàtica en la qual els elements són les persones, que ha de tenir com a objectiu aconseguir representació en administracions superiors, diguem Consell Comarcals o Diputacions. Que, per cert, lloc de rellevància que després ocupen personatges que ni tan sols aconsegueixen responsabilitat de govern en els seus respectius municipis.
Un cop superat el període electoral, l’escenari es tranquil·litza, i els alcaldes electes prenent possessió amb la determinació de poder treballar pel seu poble, amb l’esperança que comptaran amb el suport del grup que els van seleccionar.
Però un cop les elits s’aposenten en els seus escons de confort i privilegi, aquella fluïdesa de diàleg, de contacte de resolució de dubtes, es va dilatant en el temps, es complica, es burocratitza fins a quasi ser inexistent.
En el primer any els alcaldes s’adonen de la trista realitat, la política, les decisions es prenen des d'altres estaments, els municipis són una anècdota de l’espectre polític del país. No se’ls té per res, no se’ls consulta, i fins i tot en alguns àmbits, m’atracaria a dir que se’ls menysprea.
Crec que seria d’obligat complicat dotar a les administracions locals i als seus responsables de competències que permetessin agilitzar la gestió municipal i facilitar la fluïdesa de les tramitacions per als ciutadans.
I el més important de tot, crec que s'hauria d'establir un diàleg més estret entre els ajuntaments i els estaments de gestió del país; els consistoris haurien de ser òrgans de consulta que participessin en la presa de decisions d'aquells temes que afectessin el seu territori, perquè ningú millor que ells coneixen la realitat dels seus entorns.
