Aquest any el Pla d’Urgell celebra un quart de segle de la seva constitució, una comarca que va ser el resultat del desig del territori, i conseqüència d’un gran consens polític i social.
Tot i les reticències inicials, tal com va explicar l’expresident Jordi Pujol, la Generalitat va aprovar la nova distribució comarcal, avalada pel desig de pertinença i d’identitat de la gent dels pobles que la conformarien.
Però tot i així, cal no oblidar que el fet d’esbocinar les comarques històriques, també responia a una estratègia política. L’hegemonia del Segrià, una de les comarques més grans, era molt gran, un territori que s’havia convertit en feu socialista, que contrarestava la implantació de CiU a Catalunya, i el ressorgiment de moviments nacionalistes independents a la demarcació de Lleida, (AIPN).
El fet de restar territori al Segrià, amb una nova distribució demogràfica amb moltes afinitats, polítiques i ideològiques, permetia restar força representativa a la capital lleidatana, i aquest fet tenia una important carga política. El moviment AIPN va sorgir amb molta força, amb una important representativitat provincial, però ràpidament va ser absorbida, per la ja hegemònica Convergència i Unió a Catalunya.
La nova comarca, degut a aquest consens polític i social, s’ha convertit en un dels territoris influents, del que han sorgit polítics rellevants de totes les ideologies polítiques, encara que els nacionalistes han estat els que, amb els anys han aconseguit més implantació.
Un fet polític, que no ha estat obstacle per impedir que la comarca hagi assolit els seus objectius de desenvolupament i de consolidació del benestar social. Sota els idearis polítics o no, els responsables de les administracions locals i comarcals han treballat per convertir aquest petit territori en un model d’èxit, tal com va dir Joan Reñé, el que va ser president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell entre el 1995 i 1999, i 2004 i 2011.
En un escenari en el qual els consells comarcals tot just eren una figura administrativa incipient, amb unes competències poc definides, el Pla d’Urgell va trencar tots aquests tòpics, per convertir-se en administració eficaç, funcional, i propera, que ha fet possible millorar el desenvolupament des de tots els àmbits: social, cultural, industrial i fins i tot tècnic. Amb modèstia, però al mateix temps amb contundència, aquest ens ha sabut observar i detectar les necessitats del territori, i posar-li solucions.
Han estat moltes les veus que han qüestionat la seva eficàcia, però els diferents responsables que han presidit la comarca del Pla d’Urgell, han treballat per què els seus ciutadans poguessin disposar de tot el necessari per garantir una qualitat de vida. Canvis substanciosos, que ara semblen habituals, però que cal recordar, com l’abocador comarcal, els centenars de camins asfaltats, la xarxa de sanejament, la recollida selectiva, l’Estany d’Ivars i Vila-sana, els equipaments sanitaris, tota una llarga llista de serveis a la gent gran, al jovent, o als menys afavorits, sense deixar de banda l’educació o la cultura.
Un model d’èxit, que ara es torna a qüestionar degut a la situació econòmica, de la mateixa manera que es qüestionen els ajuntaments, però el que està clar és que, des dels ajuntaments i des del Consell Comarcal s’ha garantit un seguit de serveis que han fet possible la millora de la convivència i la qualitat de vida dels ciutadans.
Crec que el problema econòmic no radica en les administracions locals, la gran sangria prové de les grans administracions, ens que viuen lluny de la realitat del territori, i des d’ aquesta perspectiva és impossible configurar estratègies que responguin a les necessitats de la població. Racionalitzar la funció pública, no és reduir regidors, o càrrecs electes, la sangria econòmica ve donada per altres càrrecs administratius i duplicitats, que no tenen cap repercussió eficaç en la gestió de l’àmbit local.
Amb tot això vull d’una banda, reconèixer la tasca del Consell Comarcal i les persones que l’han presidit, i per altra reivindicar les administracions locals, com a ens de proximitat, i totes les persones que treballen i han treballat, per tal de garantir l’estat del benestar dels nostres pobles.
