Fa uns dies el bon amic Paco Ermengol publicava una de les genials vinyetes a la contra de La Manyana en què el president Rajoy deia "entretenerme a la chusma hasta que comience la liga". Una paròdia que crec que representa, en bona part, la realitat del nostre país; un tema aquest del futbol que per a molts és com un dogma de fe en el qual tot està permès.
El futbol sempre és un tema recurrent, des de les reunions familiars, les tertúlies d'amics, els informatius, els diaris...; si no tens nocions de futbol no ets ningú, o ets un friqui de collons. Em faig creus de la quantitat de tècnics, àrbitres i experts futbolístics que tenim al nostre voltant. Avui sembla que per tenir un cert nivell social cal conèixer amb detall l'estratègia, el reglament, els futbolistes, els clubs ...; en cas contrari el teu cercle de relacions es pot veure molt reduït.
És increïble la manera amb què es pot idolatrar Mesi, Cristiano, Villa, Pujol, per dir alguns noms, i pel contrari no conèixer personatges com Albert Sánchez Pinyol, Lucia Echevarria, Pep Coll o fins i tot Marius Torres, si no fos pel nom de d'institut lleidatà. I no diguem si es pregunta per persones d'altres àmbits, com les humanitats, les arts o fins i tot la política.
I és que, al final, parlar de futbol ja no és parlar d'un esport, amb els valors que això representa. Parlar de futbol és parlar de Barça i Madrid, i això no és collita meva; algú del sector ja n'ha fet esment recentment: "la Lliga és cosa de dos".
Això ha propiciat que la resta de disciplines esportives quedin relegades a esports minoritaris, com si la seva pràctica no suposés un esforç. I a més, la repercussió mediàtica provoca que el suport econòmic de les institucions i les empreses es declini per aquest esport.
Tot això d'una banda; i de l'altra en futbol tot està permès, ningú qüestiona que es puguin pagar dos, cinc, deu o cent milions per un jugador, un treballador que cobrarà religiosament el seu sou per la feina que fa. Tampoc es posarà en dubte la transparència financera dels clubs, que a hores d'ara deuen a la hisenda pública al voltant de 500 milions d'euros.
Som capaços de criminalitzar polítics, banquers o empresaris, queixar-nos de les retallades i de la situació econòmica, però no de les barbaritats de milions que es mouen en el futbol, més en un escenari en què molta gent està suportant autèntics calvaris. Tot està permès en nom de l'esport nacional. I no és que estigui en contra del futbol com a esport; és el seu entorn el que em desagrada i la manera permissiva amb la qual s'actua. A més, em fa la sensació que es compleix aquell tòpic que diu que el futbol és l'opi del poble, en un moment que existeixen moltes dificultats socials i una situació política que mereixeria tota la nostra atenció.
La lliga comença, però seria bo no fer realitat la vinyeta de l'Ermengol i canalitzar tots els nostres esforços i aficions en una competició en la qual el resultat dependrà tan sols de nosaltres, i els beneficiats també serem tots els catalans. Existeix un sol equip en aquesta lliga i es diu Catalunya, i el trofeu es diu LLIBERTAT.
