És evident que el cognom delata els meus orígens andalusos, encara que vaig néixer a Mollerussa, concretament al número 195 del Grup Sant Isidori, la qual cosa també deixa clar que procedeixo de classe modesta. Tot plegat han estat circumstàncies de la vida, que per una banda no han estat inconvenient per sentir-me català, i per altra, a no renunciar als meus orígens malaguenys.
L'Antonio i la Maria, els meus pares, van arribar de Mollina amb la il·lusió d'una parella que buscava un lloc per començar una nova vida amb un avenir més esperançador del que havien tingut fins aleshores. Amb poc més que una maleta i algun moble que sentimentalment els recordava el que deixaven enrere, van començar a treballar - que per això venien-, com a masover l'Antonio i la Maria com a assistent de la llar, o a servir com se solia dir llavors.
Amb modèstia i honestedat es van guanyar els respecte de la gent amb els quals es van relacionar, malgrat els seus orígens, un respecte que a hores d'ara encara em recorda a alguna de les persones a les quals van servir. Utilitzo la paraula servir, perquè era la que ells sempre utilitzaven, però ho feien sense menyspreu, més aviat tot el contrari, amb agraïment, ja que ells consideraven que la societat que els va acollir, els va oferir l'oportunitat de refer les seves vides, i assolir somnis, com un habitatge, educació per als fills, o algun caprici o altre.
Que ho van fer amb molt d'esforç i sacrifici, que no els hi van regalar res, sempre ho tenien present i ens ho recordaven a mi i al meu germà. Tot i així, mai els vàrem sentir un retret, més aviat tot el contrari, es mostraven orgullosos de poder sentir-se catalans i andalusos, fins al punt de reconèixer com a injustícia el tracte d'Espanya envers Catalunya.
Ells acostumaven a visitar la família amb certa assiduïtat, però cada cop que tornaven ho feien indignats. No podien concebre l'estat del benestar que es respirava a Mollina, amb un índex d'atur pels núvols, i amb un teixit productiu recolzat tan sols en la temporada de l'oliva, i alguna incipient indústria subvencionada. I en aquest escenari, el nivell d'opulència era incomprensible, si el comparaven amb la societat catalana.
Per a l'Antonio i la Maria, el benestar l'havien aconseguit amb suor i llàgrimes, evolucionaven al mateix temps que ho feia el seu entorn a Catalunya; era evident que existien desigualtats, però els reptes es podien assolir amb el treball i no amb la picaresca i el subsidi, per la qual cosa ells sentien una certa indignació, pel tracte de l'Estat envers una i altra comunitat.
Aquesta, no sé si anomenar-la ràbia, ens la van transmetre a nosaltres, i vull creure que a molts altres fills d'aquella diàspora andalusa, que van comprovar des de temps pretèrits, la desigualtat del tracte, amb una i altra societat. També puc creure que altres no van voler entendre mai la forma de ser dels catalans, i ja els semblava bé la felicitat a l'ombra del PER, per la qual cosa en quan es van veure esquerats econòmicament van tornar als seus orígens com aquell que va fer les Amèriques.
Amb tot el viscut per l'Antonio i la Maria, estic segur que donarien suport a la sobirania del país d'acollida, el que els va oferir oportunitats, els va respectar, i els va ajudar a prosperar, perquè van entendre, que a l'igual que ells, la prosperitat de Catalunya es va anar assolint, amb treball i esforç, malgrat les adversitats.
Allà on sigueu gràcies per aquests valors que ens vàreu transmetre, que ens han permès estimar Catalunya, i al mateix temps gaudir i compartir la cultura dels vostres orígens.
