Com a modest periodista del territori, sempre he tingut pel senyor Polo, mestre i cronista oficial de la meva ciutat, una mostra de respecte i admiració. I és que, al marge de l'ideari que pugui tenir cadascú de nosaltres, havíem compartit una gran passió: Mollerussa.
A primers d'any vàrem tenir la darrera de les nostres habituals xerrades, que acostumàvem a tenir quan l'incombustible periodista venia a la redacció a buscar els diaris que La Mañana li reservava cada cop que publicava un article. I és que en aquest 2017 encara ha publicat un dels milers d'històries amb què compta el seu palmarès periodístic en el diari degà lleidatà.
Cada cop que el senyor Polo ens venia a visitar, compartíem el tema d'actualitat i ell sempre el portava al seu àmbit. Malgrat haver passat molts anys, sempre trobava el paral·lelisme amb la seva època i explicava com havia superat els enfrontaments amb els seus alcaldes. Ell els anomenava “els seus alcaldes” i jo parlava de “els meus alcaldes” quan fèiem referencia als polítics sobre els quals havíem hagut d'escriure en els nostres anys de professió.
La veritat és que, malgrat la similitud de l'activitat professional, les seves narracions res tenien a veure amb la meva experiència, per molt dilatada que la pogués considerar. El senyor Polo explicava les estratègies per evitar l'època de la censura, els seus enfrontaments amb els governadors civils i, sobretot, amb els seus alcaldes, i les reivindicacions que va haver de defensar. Entre aquestes, la croada per la urbanització de la plaça de l'Ajuntament.
El senyor Polo demostrava el seu activisme en molts dels àmbits de la ciutat: el futbol, els vestits de paper, el canal, el tren i, és clar, de la comarca. En aquest darrer punt discrepàvem un xic, però al final compartíem parers i aquesta era la riquesa de les nostres converses. Però el més destacat d'aquestes estones eren les confidències que em deixaven bocabadat, aquelles històries que ell no va publicar mai, però que considerava que me les podia explicar, crec que per la confiança que havíem cultivat al llarg dels anys. I d’aquí en sorgia la pregunta “I això ho podria publicar, senyor Polo?”. I la seva resposta era: “Jo t’ho explico; ja trobaràs el moment i el context per fer-ho”.
Tot i el seu bagatge informatiu, el seu tema predilecte sempre eren els vestits de paper, un esdeveniment del qual se sentia orgullós, per la repercussió que des dels seus inicis havia tingut i per la projecció que representava per a la ciutat a la resta del territori. El senyor Polo em parlava dels personatges que havien passat pel faristol del certamen i dels espectacles que havien ocupat l'escenari de L'Amistat. I, és clar, també de les anècdotes més curioses i d’un dels reptes més destacats que va superar el senyor Polo: aconseguir l'actuació del ballet del Gran Teatre del Liceu, que em confessava que va ser per oblidar.
Crec que gràcies a la seva meticulositat, i passió per la ciutat, les pròximes generacions podran gaudir d'un fons gràfic i informatiu sense precedents, d’una documentació que, sense cap mena de dubte, és la constatació del pas de poble a ciutat, tal com el senyor Polo va titular el seu llibre. Però tampoc no hem d’oblidar els escrits que va dedicar a l'Orfeó Renaixença, als mercats o al CFJ Mollerussa, entre altres, ni la seva participació en la història gràfica de Mollerussa.
No puc més que sentir-me afortunat de rebre el mestratge d'aquest mollerussenc, de recollir la seva memòria oral, de la qual espero ser mereixedor, perquè en un dia no molt llunyà la pugui explicar, com un fet normalitzat, sense que ningú s'hagi de ruboritzar o escandalitzar.
Ja no hauré de preguntar més al senyor Polo: “I això ho podria publicar?”, perquè ell m'ho ha deixat al meu criteri.
Avui sí, moltes gràcies, Miquel Polo i Silvestre.
