Crec que tocava que la classe política plantegés el debat sobre la pobresa, una realitat eclipsada o relegada a termes quasi anecdòtics, com si no es volgués admetre la seva existència. Per aquest motiu és d'agrair que la classe política plantegés un debat monogràfic sobre aquesta situació, i que la direcció del debat no tingués connotacions preelectoralistes.
Tot i així, molts dels arguments que es van esgrimir en les intervencions estaven fonamentats en la disponibilitat econòmica... poden estar d'acord que els diners són els que són i des de les administracions és difícil fer un repartiment equitatiu per a totes les necessitats per mantenir l'estat del benestar.
La solució política és difícil en aquests termes, ja que les institucions han de gestionar uns diners que provenen dels contribuents, que per altra banda, ja fan prou esforç en respondre a les seves obligacions impositives.
Aleshores, hom es pregunta que després de tot el debat, intervencions i argumentaris, ningú de l'hemicicle català va tenir l'ocurrència de proposar un sacrifici equitatiu a la classe política. I amb això vull dir, que hauria estat bé que algun diputat plantegés la possibilitat de què les reiterades retallades a funcionaris i assalariats poguessin ser més significatives en la classe política. En un escenari d’EXTREMA dificultat per a la majoria de sectors de la societat, els polítics continuen essent privilegiats en el sentit salarial. Uns salaris que per altra banda provenen de l'activitat improductiva... amb el bon sentit de la paraula, i que financen els ciutadans que encara treballen.
No és el primer cop que afirmo, que hauria estat un detall, per part de la classe política, el fer un gest de solidaritat amb els ciutadans que van traslladar la confiança en ells, i sacrificar part dels seus implorats honoraris envers l'estat del benestar. No es tracta de deixar de reconèixer la tasca política, senzillament es tracta de què la ciutadania vegi que en realitat als polítics els preocupa el benestar de la societat.
Tots en som conscients de la situació de l'economia que dificulta el desenvolupament empresarial i amb conseqüència el creixement de l'ocupació, però mentre els polítics intenten trobar instruments per millorar aquest escenari, valdria la pena que aquest esforç que es fa des de la societat, per mantenir d'estatus polític es reconegués amb un gest de PLENA SOLIDARITAT POLÍTICA, amb els ciutadans.
Penseu els milions i milions d'euros que s'han desviat a les butxaques de personatges sense escrúpols, diners en males inversions, diners en favoritismes...i un llarg etc. Diners que no es recuperaran, i que es van generar amb l'esforç de molts i molts treballadors.
Si una família és “capaç” de subsistir amb un ajut d'escassos 400 euros al mes, imagineu que podrien fer amb la meitat dels honoraris d'un diputat o diputada, o de tants i tants càrrecs de l'administració pública, satèl·lits de polítics i partits, que en molts casos ni tan sols tenen formació especifica, tan sols disciplina de partit.
No hi ha diners, per a qui?, per a les famílies, per l'autònom, pel petit empresari, pel comerciant, o fins i tot pels mestres, metges, serveis socials o avis, però la política continua intacta, bé... parlem amb propietat, alguna paga que no cobren i la generosa retallada del 7% de quant?
La classe política actual dóna la sensació que manté un corporativisme professional que no admet intrusisme, i els ciutadans ho permetem. No cal que es comportin com el president l'Uruguaià José Mújica, però senyors! Un repartiment equitatiu dels diners, QUE SÓN DE TOTS. en moments de dificultat honorària la seva condició de servidors públics i de lluitadors per la millora de l'estat del benestar.
