26.02.2020 |
Josep Anton Pérez
15:42
8/03/17

La síndrome de la planxa

La veritat és que feia algun temps que tenia al cap poder buidar el pap sobre la sensació d'antigor que arrossega la meua educació o potser els valors que tinc

La síndrome de la planxa

La veritat és que feia algun temps que tenia al cap poder buidar el pap sobre la sensació d'antigor que arrossega la meua educació o potser els valors que tinc; no sé ben bé com expressar-ho. Però, entrant en detalls, us diré que em considero un home força ajudat en les tasques domèstiques, evidentment que això de “força” ho és des del meu punt de vista. La Marta no en pensa el mateix... Bé, continuant el relat us diré que habitualment no em costa gens d'arromangar-me a la pica de la cuina, agafar el fregall per deixar lluents els fogons, passar l’escombra o fer la difícil tasca de desplegar la taula de planxar i enfrontar-me a una infinitat de samarretes de cotó, fetes un nyap. El tema del motxo ja em costa més; m'estimo més l'aspiradora que va sola.

Sempre he sigut del parer que donem per fet que les feines domèstiques són responsabilitat de la dona. Jo no pregunto mai si s'ha de fregar, si el lavabo està net... Ah!!!, i m'indigno quan el desguàs de la dutxa està embussat pels cabells de les filles. Tampoc proposo mai el menú per al dinar. Per tot això, sempre he procurat ser considerat en l'àmbit de les tasques domèstiques; reitero que no amb la freqüència i quantitat que seria desitjable. I és que crec que la càrrega de la dona és molta, si ha de compaginar la vida familiar amb la laboral, com ha sigut el cas de la Marta.

Aleshores, aquest que escriu en moltes ocasions ha esperat la frase de la Marta...: “Gràcies, carinyo”, després de deixar la cuina com un mirall o d’exposar amb premeditació a la taula del menjador tots els articles degudament planxats. Però la Marta no ha fet mai cap comentari al respecte, ha col·locat la roba als armaris pertinents i ha tornat a cuinar en l'espai totalment asèptic amb total normalitat.

La veritat és que l'actitud de la Marta és tal com ha de ser;, convius amb altres persones que esperes que et donin un cop de mà per mantenir confortable l'espai que comparteixes. Però jo esperava una mostra d'agraïment, que, per altra banda, jo mai no he tingut amb ella. Bé, sí que he reconegut algun cop el seu dot culinari.

Ja em perdonareu els senyors, però crec que aquesta actitud meua l'he adquirida amb l'educació, amb el que he viscut a casa amb els pares. La Maria ens havia deixat la roba planxadeta fins a ben grans, i sempre preguntava què volíem per dinar. O sigui que en la meua convivència, de manera inconscient, he acceptat com a normal el fer diari de la Marta, i, pel contrari, la meua aportació l'he considerada un fet extraordinari mereixedor d'un agraïment.

Crec que tot plegat passaria per alguna cosa tan senzilla com reconèixer que els fogons, el motxo i la planxa no són responsabilitat única de les dones. Compartir aquesta experiència vital entre gèneres facilitaria traslladar el discurs d'igualtat a qualsevol altre àmbit de la societat, o sigui que els homes ens oblidéssim de la síndrome de la planxa.

Comentarios