La salut mental, segons l'OMS és un estat de benestar mental que permet a les persones fer front als moments d'estrès de la vida, desenvolupar totes les seves habilitats, poder aprendre i treballar adequadament i contribuir a la millora de la seva comunitat. És part fonamental de la salut i el benestar que sustenta les nostres capacitats individuals i col·lectives per prendre decisions, establir relacions i donar forma al món en què vivim. La salut mental és, a més, un dret humà fonamental. I un element essencial per al desenvolupament personal, comunitari i socioeconòmic.
Així i tot, encara hi ha gent que és negacionista i propercentatges sobre l'impacte que tindran les malalties mentals els anys vinents. El no respecte a la diversitat funcional de la humanitat, tant en l'àmbit laboral com en la part més social i afectiva d'aquestes persones és anar en contra dels drets humans de l'ONU (Organització de les Nacions Unides).
Segons fonts de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), la depressió serà la principal causa del que actualment s'anomena diversitat funcional, que antigament els mateixos doctors especialistes o psiquiatres en deien "discapacitat" de forma errònia, en el qual aquestes persones rebien (i continuen rebent) un percentatge en percentatge (%) de discapacitat que no és científicament provat i també és estigmatitzant.
Pel que fa a la diversitat funcional veig la necessitat d'afrontar l'impacte negatiu en les experiències de les persones després d'hospitalitzacions de psiquiatria de mitja i llarga durada, perquè per molts d'ells és molt difícil aquesta vivència.
Cal replantejar les especialitats com la psicologia i la psiquiatria, que fins al moment s'ha dedicat només a receptar pastilles o fer teràpies de baixa eficàcia. En la major part dels casos aquestes especialitats no solucionen els problemes de les persones, amb múltiples efectes secundaris que encara no es reverteixen en alguns casos per la manca de recerca i investigació per part de la indústria farmacèutica.
La despesa que suposa mantenir els hospitals públics de salut mental és descomunal. Per això des de fa anys hi ha professionals i experts d'hospitals públics, que declaren públicament ser optimistes perquè "val més prevenir, que curar". Davant aquesta revelació de molts especialistes el govern va afirmar en el seu moment que "es posaran tot els seus esforços perquè els nens tinguin suport psicoemocional des de ben petits" i s'ampliarà el pressupost destinat a la salut mental, segons va indicar en els mítings i programa electoral el president del Govern espanyol, el Sr. Pedro Sánchez que sembla que continuarà a la Moncloa.
D'aquesta forma el govern aconseguirà evitar que en l'adolescència es desenvolupin malalties mentals difícils de tractar i així evitar hospitalitzacions innecessàries o un cicle continu que ens aboca "carreró sense sortida" i que comporta molt patiment i estigma si no s'omplen de valor, esforç i optimisme.
Crec que fa falta que s'aposti cap a un model integral, optimista i multidisciplinari en salut mental, que tingui la virtut de l'excel·lència com a "segell de qualitat" en benefici d'aquestes persones (dignes i de ple dret). A més cal invertir més en benefici de les persones i exigir explicacions i mesures correctores a les indústries farmacèutiques que encara no han solucionat aquest tipus de problemes invisibilitats pels mitjans de comunicació i institució des de fa molts anys.
També es pot reflexionar sobre quina és l'atenció i protocols d'actuació per part de professionals. En salut psicoemocional el temps d'espera en la sala d'urgències dels hospitals públics cal que sigui minimitzat a pocs minuts després de sol·licitar el facultatiu. Així evitem el col·lapse de les unitats de tractaments, com també és un repte donar facilitat d'accés als recursos, millorar el tracte cap a aquestes persones durant el procés de curació, oferint amabilitat, afecte, instantaneïtat i acompanyament adequat per garantir la seva dignitat humana i afavorir la recuperació.
Hem de decidir cap a on anem: si cap a la discapacitat o la diversitat funcional i l'Agenda 2030. Cap al manteniment i perpetuació d'aquests problemes o la solució d'aquests a l'horitzó del 2030. Tothom hi té molt a dir sobre aquest tema que fins després de la COVID-19 semblava un problema de poques persones. Tinc l'esperança i crec que revisaran l''Agenda 2030', i els nostres governs apostaran per donar solucions als problemes per no quedar ancorats al passat: en percentatges, en diagnòstics, en pastilles, en hospitals, en patiment, etc.
Jo no crec en els percentatges i els termes que fan servir per designar depèn de quines casuístiques. Jo confio i crec en les persones. Són persones de ple dret. Per què les hem de classificar en percentatges o en terminologies?
Els percentatges i terminologia actuals en salut mental crec que només fan que estigmatitzar i alhora catalogar de forma despectiva i injusta les persones del qui les pateix o patirà.
Per mi només hi ha un percentatge i un terme que s'apoderarà de tots. Altres malalties s'han curat... Per aquest motiu soc optimista per aquesta bona causa. Estic segur que a través de la fe podrem aconseguir-ho per molt complicat que pugui semblar en l'actualitat. Gràcies a Déu.
Josep Maria Castells i Benabarre
Divulgador social, emprenedor i fundador d'ElMercadal.cat
