I amb aquest curs, ja són cinc anys els que estic al capdavant del Sector Educació SP de la UGT de les Terres de Lleida. Durant aquests cinc anys he anat escrivint un article al començament del curs i un altre a la seva finalització, entre d’altres, evidentment.
Però aquest cobra especial rellevància per la delicada situació que estem patint els i les docents de Catalunya. Primer, per la poca empatia i preparació d’un conseller que no vol o no sap escoltar, ja no ho sabem... De fet, va ser el conseller pitjor valorat per la societat; és a dir, que ha suspès, com es coneix en argot escolar. Ha suspès, però continua en el càrrec, que això és el pitjor. I quan s’ha pogut reprovar-lo al Parlament, tampoc s’ha fet perquè al final algú s’ha despenjat, i no s’entén, la veritat.
No s’entén perquè durant aquest curs els sindicats d’educació, entre ells la UGT, hem convocat nou dies de vaga, que es diu ràpidament. No repetiré aquí totes les nostres demandes perquè són més que conegudes, ja que les portem reclamant des de l’any 2008. Però sí que us diré que totes elles van encaminades a assolir unes millors condicions laborals per als i les docents i una millor educació per als nostres fills i filles.
Les coses, en lloc de millorar, han empitjorat. Sincerament, les posicions estan actualment molt distanciades i per això el curs que ve no començarà amb normalitat i continuarem fent tot el soroll que calgui fins que el Sr. conseller es digni a escoltar-nos i a donar-nos solucions.
Una altra prova la tenim amb tot el que comporta el Decret de Plantilles, ja que fomenta un ús fraudulent i poc transparent de les contractacions del personal docent. En aquestes últimes adjudicacions ens hem trobat amb un 80% de propostes de continuïtat i en aquests últims nomenaments hem vist com docents amb més de 50 anys s’han quedat sense feina. Els nomenaments de la vergonya o un ERO encobert en tota regla, com se l’ha catalogat en diferents mitjans.
Així funcionen les clavegueres del Departament d’Educació. En això s’ha convertit, en una perversió màxima. Quins temps aquells en què els nomenaments anaven per número de borsa seguint un ordre i hi havia transparència. Ara, com a qualsevol empresa privada, les direccions dels centres poden fer i desfer al seu gust, amb el beneplàcit tant d’inspecció com del Departament. On hem anat a parar? Quanta lluita queda per fer?
