L'altre dia al col·legi Cervantes vaig poder veure, com feia temps que no veia, la felicitat reflectida en les cares d'aquelles mestres incansables i humils que simplement es dediquen a fer la seva feina també com poden i com millor saben. I dic com poden perquè no és fàcil fer classes en centres de màxima o alta complexitat. I no ho dic per dir, ho dic amb coneixement de causa després d'haver treballat com a professor durant deu anys a la presó Model de Barcelona. La felicitat, tan difícil de trobar avui dia, la vaig sentir en aquell claustre rodejat de famílies amb les seves nenes i nens voltant per la taula on es servia el pica-pica mentre no paraven de demanar taronjada als seus pares. La felicitat continguda en aquelles mares i en aquells pares que no sabien molt bé què havia passat i què feia allà tanta gent. S'ha fet justícia. I no tinc més a dir. Hem ajudat aquesta gent, hem aportat el nostre petit granet de sorra per fer feliç a aquestes famílies que no demanaven res, mai en demanen... Es dediquen a viure amb el que tenen i es troben. Una escola gairebé centenària, desgastada pel pas del temps i de les seves gents, una escola enmig d'un barri que sobreviu com una flor que creix enmig d'un esbarzer.
Des de la UGT-Educació de les Terres de Lleida sempre hem cregut que hi ha moltes altres solucions per lluitar contra la segregació escolar abans que tancar una escola. Solucions que comencen per elaborar nous plans urbanístics en aquests barris econòmicament tan desfavorits. Una de les nostres propostes és invertir més recursos en aquests centres i així augmentar les oportunitats dels seus alumnes, ja que aquestes escoles haurien de ser conegudes pels seus projectes educatius i no pel tipus d'alumnes que s'hi matriculen. I és aquí on entra en joc el Departament, en destinar-hi més recursos i fer d'aquestes escoles uns espais dels quals totes i tots ens puguem sentir orgullosos com a ciutat diversa, però també integradora, perquè fan un bé social, perquè estan formant als que el dia de demà seran el nostre futur, i tots estem obligats a creure-hi.
Gràcies docents de l'escola Cervantes de Lleida, gràcies famílies, AMPA, associacions, sindicats... gràcies perquè per un moment he vist aparèixer la felicitat com un raig de sol que es fa espai entre la densa boira. Gràcies per ensenyar-nos que l'únic curs que importa i que hem de fer al llarg de la nostra vida és el de ser bones persones.