Opinió

Catalunya necessita un Marc Laboral Català

Ens trobem de nou amb un 1 de maig que ha de ser de lluita i commemoració. Com tantes dates assenyalades, sembla que només aquell dia hem de cridar i reivindicar. Però no, no és així, la classe treballadora durant 365 dies està en peu per a recordar-nos que encara queden molta drets per guanyar. El primer de maig aprofitem per a vindicar aquell companys i companyes, la lluita dels quals ens ha permès arribar on estem. Potser no és molt, però el cert és que és molt més del que els companys de la Canadenca disposaven. Una vaga històrica que enguany fa un segle i que va aconseguir que al dia no treballessim més que vuit hores. Tampoc podem oblidar-nos dels companys morts a Chicago, fets que van originar la commemoració del primer de maig, per retre homenatge i recordar les condicions laborals que la classe treballadora encara pateix i que sens dubte, cal millorar. És també la data adient per recordar un Estatut dels Treballadors de mínims, per denunciar un salari mínim interprofessional encara per sota dels 1.200€, molt curt per pagar-se les garrofes, en ple segle XXI.

La crisi econòmica va portar una Reforma Laboral, i amb ella es va visualitzar una realitat, la que ha permès que l’única classe que roman unida i ferma en les seves lluites sigui la de l’Ibex 35 i els partits polítics que el defensen, els tres partits de la dreta i un partit socialista no-valent davant la lluita laboral i feble en la resposta a la realitat de la majoria dels seus votants, que ha dit que no canviarà la Reforma Laboral del PP. En aquest context polític, cal, doncs, ara més que mai, que els treballadors i les treballadores tinguin orgull de classe treballadora, i continuïn la lluita en l’àmbit laboral.

D’altra banda, a Catalunya necessitem un Marc Laboral Català, propi per la ciutadania del nostre país, un espai per a poder negociar amb la classe empresarial catalana. Tenim una representació empresarial arrelada i coneixedora de les particularitats econòmiques de Catalunya, una forta representació sindical, i perquè no, uns partits polítics que ajudarien a buscar consensos entre les dues part “enfrontades”.

L’any passat va signar-se el 5è Acord Interprofessional de Catalunya amb un intent per part del Govern de Catalunya, els sindicats UGT i CCOO, la part empresarial Foment del Treball, PIMEC i Fepime amb l’objectiu de buscar punts d’entesa dintre de l’àmbit català de cara a la negociació dels convenis laborals. Tanmateix, el problema sorgeix amb les mateixes forces empresarials representades a Madrid i els sindicats majoritaris a nivell estatal. Saben i són coneixedors que la llei principal i que frena una negociació d’iguals a nivell català depèn de que Madrid no freni les millores catalanes. Un d’aquests problemes que trobarem és que a nivell de negociació la part empresarial sempre tindrà com referent l’IPC estatal encara que saben que a Catalunya sigui més gran. Altres lleis estatals, d’igualtat, de salut laboral i una llarga llista dels punts de l’Acord Interprofessional depenen de lleis d’àmbit estatal. Ens cal aconseguir que totes aquestes lleis siguin totalment catalanes. No val que ens traspassin competències a les comunitats, si després aquesta autonomia ha de ser limitada per una llei estatal centralitzadora.

Fa cent anys la vaga de la Canadenca va assolir la jornada de 8 hores diàries. Fa segles a Catalunya els pagesos van aixecar-se en la Revolta de les Remences i van sindicar-se per a aconseguir millores socials i laborals junts. La classe treballadora s’ha de mobilitzar, res ens serà atorgat sense lluita, i a Catalunya, aquestes millores arribaran amb lleis catalanes no subjectes a les de Madrid.

Com molt bé deia Salvador Seguí, sindicalista que fou assassinat pel feixisme, “la classe treballadora no té res a perdre amb la República Catalana. Ans al contrari”. Des d’Esquerra Republicana diem que només amb la República aconseguirem que aquest Marc que ara des de Madrid se’ns nega esdevingui una realitat.

Comentaris