03.12.2020 |

Un 11 de setembre amb:

Però aquest canvi de forces amb l’estat només pot venir de guanyar a la ruptura amb l’estat monàrquic a la classe obrera catalana, que encara que no va ser majoritària en el procés de ruptura, si va tenir un paper l’1 i sobretot el 3 d’octubre, a la vaga general
Un 11 de setembre amb:

... una pandèmia lluny d’estar controlada. I com tenim la sanitat pública per contenir-la? Sense haver revertit les retallades que van provocar molts morts fa uns mesos. Amb uns pressupostos aprovats al juny –ERC i JXC amb el suport dels Comuns-  que seguien amb els mateixos paràmetres de privatització i sense fer una clara opció pels serveis públics. Amb la incertesa d’un inici de curs sense espais ni professorat suficient, amb moltes declaracions del Govern mentideres i amb pocs recursos.

Cal mobilització per imposar una política decidida per aturar la pandèmia: més finançament de la sanitat, educació i serveis socials públics; ampliació i internalització de plantilles, prou precarietat laboral. Tot el suport a la lluita del personal sanitari. Per Residències de gent gran 100 % públiques.

... un desmantellament industrial a gran escala. El 5 d’agost el comitè d’empresa de Nissan signava l’acord pel tancament de les plantes de Catalunya el desembre del 2021. I tot un reguitzell de tancaments s’han disparat. Alguns de subcontractes de Nissan (Marelli/Calzonic amb 57 acomiadaments, Acciona amb 500), altres empreses d’automoció (Bosch amenaça 300, Saint Gobain 112, Nobel Plásticos Ibérica 200) o altres sectors, com Rus a la mineria. El desmantellament industrial ve a sumar-se a la greu situació que ha deixat el daltabaix per a treballadors i treballadores del sector del turisme i serveis.

La situació és gravíssima. Per què no s’implementa la resolució del Parlament presentada per la CUP-CC per la derogació immediata de l’article 51 de la Reforma Laboral que dona llibertat absoluta a les empreses per acomiadar? Cal exigir al Govern que Ens cal que les organitzacions sindicals unifiquin la lluita de les empreses amenaçades per acomiadaments tot exigint la prohibició dels acomiadaments i la immediata derogació de les reformes laborals. Solidaritat amb les lluites contra els tancaments. Cal convertir la defensa de tots els llocs de treball en un problema social i polític, amb un moviment ampli de suport a les lluites, que obligui el Govern a deixar de mirar-s’ho i passar a oposar-se als tancaments.  

... un estat en fallida que no deixa de reprimir. Un rei que fuig amb la protecció del “Govern més progressista” de la història. Esperpèntic. Però no és només la família reial, el règim del 78 és un entramat d’institucions i complicitats: que han protegit Felipe González quan es va destapar la seva implicació directa amb l’organització criminal del GAL, o que ara defensen Martín Villa, responsable directe la matança de Gasteiz de 1976, fins i tot amb la signatura de dirigents de CCOO i UGT. Aquesta és la complicitat política i sindical que garanteix la impunitat en majúscules. La monarquia està en hores baixes i ho sap. Malgrat que el Govern PSOE-Unidas Podemos s’aferra al règim, el rebuig s’estén.

I aquest govern d’un suposada esquerra és el que gestionat tard i malament la crisi sanitària, amb rècords de morts i infecció de personal sanitari. El que ens va militaritzar la crisi sanitària, posant a les rodes de premsa a militars, Guàrdia civil  i policia, amb més d’un milió de denúncies per la llei mordassa. Dedicant els recursos a blindar la banca i les grans empreses, no a la gent ni als serveis públics. Sense ni tan sols procedir a una regularització de les persones migrades en plena pandèmia, o amb mesures com la del salari social que no arriba a ningú. A l’estat espanyol la pandèmia ha destruït més del doble de llocs de treball que a la resta d’Europa, ha generat més d’un milió de nous aturats/ades, sense comptar els tres milions que esperen en ERTO.

I es greu que, amb el primer govern de la transició que inclou militants del Partit Comunista-IU, es continui la repressió contra la dissidència i l’independentisme. Desenes de nous casos tornen a passar pels jutjats, ara pel tall de l’AP7 o per Urquinaona, i l’acusació de fiscalia contra la CUP per l’1 d’octubre. Cal aturar la repressió per avançar cap a la ruptura amb el règim, agrupant les lluites antirepressives. I plataformes unitàries que puguin fer de paraigües per unir, com la Plataforma 3 d’octubre, així com la recuperació dels CDR’s, han de jugar un paper important.      

I un govern de la Generalitat a la UCI. Lluny d’implementar cap procés cap a la república, el Govern Torra-Aragonés ha estat el Govern post 155 de l’aterratge autonomista. Rebutgem la ingerència de l’estat amb la inhabilitació de Torra, però això no minimitza les responsabilitats del Govern en la dramàtica situació que vivim: crisi sanitària, residències, desconcert inici de curs, acomiadaments... No es justifica aquesta política per una suposada paràlisi degut als enfrontaments interns del Govern, entre ERC i JXC i en la reorganització de l’espai post convergent. Hi ha una continuïtat entre la política de Torra i la dels precedents, amb retallades i privatitzacions.

Ni la “mesa de diàleg” que demana ERC, mentre el govern amb la fiscalia persegueix sistemàticament l’independentisme, ni una “confrontació intel·ligent”, per què ja no saben quin nou títol posar a la passivitat demostrada aquests tres anys de Govern Torra. A l’octubre del 17 es va validar el procés de ruptura amb l’estat. La implementació de la república catalana, és qüestió de modificar la correlació de forces i posar al capdavant qui no es tiri enrere en el moment decisiu (com va passar l’1 i el 3 d’octubre), tot confiant amb la  mobilització. També en un necessari treball per la solidaritat de la resta de pobles de l’estat, que cada cop qüestionen més el règim.   

Mobilització i construir una alternativa d’esquerres.

Però aquest canvi de forces amb l’estat només pot venir de guanyar a la ruptura amb l’estat monàrquic a la classe obrera catalana, que encara que no va ser majoritària en el procés de ruptura, si va tenir un paper l’1 i sobretot el 3 d’octubre, a la vaga general. Aprofundir aquesta connexió exigeix demostrar en els fets que la república catalana que volem ha de tenir un contingut social. I demostrar que la lluita pel dret a l’autodeterminació és també la de la sanitat universal 100% pública, que és la que ha protegit a la majoria treballadora, de residències públiques i segures, la de la lluita contra els acomiadaments i contra els desnonaments, la de les pensions dignes...

És la Lluita per un pla de xoc per tal que aquesta crisi no la torni a pagar les classes populars. I aquesta tasca que apropa la lluita pel dret a l’autodeterminació a respondre a les necessitats populars no la faran ni ERC ni JXC, ja ho han demostrat. Només es pot fer des de l’esquerra que enfronti l’estat i el capitalisme. Aquesta és la que cal construir i ho fem avui com a Lluita Internacionalista dins l’acord de la CUP-CC, un acord que cal ampliar tot reforçant el gir cap a les classes populars i les lluites. 

Perquè no hi ha més avenç que el que s’aconsegueix amb la mobilització, ho acaba de demostrar la limitació del preu del lloguer.  Ho demostren els pensionistes tots els dilluns, o els i les treballadores per aturar els EREs. Cal avençar en unir-les al carrer i amb un projecte polític.

Un 11 de setembre amb:
comentaris