Opinió

25N contra les violències masclistes: més recursos, més organització i més autodefensa

Patria, Minerva i María Teresa van ser segrestades, torturades i assassinades per rebel·lar-se contra la dictadura de Trujillo a la República Dominicana

Aquest 25N es compleixin 61 anys de l’atroç feminicidi que van patir les germanes Mirabal. Patria, Minerva i María Teresa van ser segrestades, torturades i assassinades per rebel·lar-se contra la dictadura de Trujillo a la República Dominicana. En la seva memòria, el 25 de novembre s’ha establert com una data internacional de lluita contra les violències envers les dones i les diversitats sexo-genèriques. A 61 anys d’aquell triple feminicidi el món sencer crida: Patricia, Minerva i María Teresa: Presents! Ni una menys! Ens volem vives!

Les darreres notícies de dones violades a Catalunya han tornat a posar en primera plana el que des del moviment feminista venim denunciant incansablement: la xacra de la violència masclista i patriarcal, la impunitat judicial i institucional, la revictimització, o la manca de recursos públics per prevenir i reparar.  A l’Estat Espanyol, des del 2010 fins avui, han estat assassinades 1256 dones pel fet de ser-ho.  Però els feminicidis són la punta de l’iceberg de les violències masclistes: des del 2016 fins a l’agost del 2020 s'han registrat 197 agressions sexuals múltiples, en la seva totalitat comeses per homes, la majoria envers dones menors de 30 anys, i una de cada tres envers menors d’edat. Una violència que no es pateix tan sols als carrers o a l’oci nocturn, de fet la meitat d’aquestes agressions es pateixen a l'àmbit privat. De tots aquests casos tan sols entre el 10% i el 20% es denuncien, evidenciant la manca de confiança en un sistema policial i judicial còmplice i reproductor d’aquesta violència, tal com es va denunciar massivament amb el cas de “La Manada”. Si tenim en compte aquesta proporció entre fets i denúncies, i que a Catalunya es registren tres agressions sexuals per dia de mitjana, ens podem fer una idea de la magnitut i gravetat de la situació.

Els governs en són responsables. Prou discursos buits, exigim més recursos.

Tres anys després de la sentència indignant als violadors de “La Manada”, i com a conseqüència directa de les massives mobilitzacions de rebuig, arriba al Congrés de Diputats el projecte de Llei conegut com a “Només si és sí” -amb el rebuig del PP i VOX-  posant al centre el consentiment sense el qual qualsevol acte és reconegut com a agressió sexual. Però no n’hi ha prou amb lleis i declaracions de voluntats. Menys encara si aquestes després es contraposen amb, per exemple, l’assignació al Tribunal Constitucional d’una jutgessa -Concepción Espejel- coneguda per considerar inconstitucional la llei de l’avortament. Tot això, amb un acord entre PP i PSOE, amb el suport majoritari d’Unidas-Podemos. Però el més greu de tot és la manca de recursos, de diners públics per polítiques de prevenció i assistència. L’últim projecte de pressupostos de l’Estat va en un sentit oposat al què necessitem: mentre Ministeris com Defensa es porten un 8% el d’Igualtat tan sols l’1%. De fet, al mateix temps que es feia públic el cas de la menor de 16 anys violada a Igualada -Catalunya-, s'anunciava l’aprovació per part de l’Estat d’un augment de plantilla de 4000 Mossos d'Esquadra. Les dones i diversitats sexo-genèriques ho tenim clar: la policia no ens cuida i la sortida no és repressiva.

Davant d’aquesta situació, com a moviment feminista hem de ser contundents en denunciar aquests governs que s'autoproclamen feministes però que a l’hora dels fets continuen governant per la gran patronal i finançant a l'Església Catòlica. El creixement de discursos, actes i delictes d’odi no tan sols es fomenten directament des d’organitzacions d’ultradreta com VOX, també s’alimenten de la manca de polítiques reals d’aquests governs que s’autodenominen progressistes per fer front a les violències. També el de la Generalitat de Catalunya -ERC i JxCat- que no garanteix el dret a l’avortament a la sanitat pública ni arreu del territori català i fomenta l’acord amb la privada allà a on el moviment exigeix respostes. A més, es permet l’objecció de consciència al punt de trobar-nos amb hospitals als quals no hi ha cap professional que practiqui avortaments. Fins i tot hem arribat a veure linxaments cap a dones que decideixen avortar.  Un altre exemple és també la manca d’aplicació del pla d’educació sexual a les escoles catalanes: de 3500 centres només 750, un 21,4%, s’han inscrit en el programa Coeduca`t. Per això, hem d’exigir amb força: prou discursos buits! Necessitem més prevenció, necessitem més recursos, i això vol dir un augment urgent i exponencial de pressupost i uns serveis públics de qualitat i universals per a totes.

Contra les violències i la impunitat institucional: organització i autodefensa feminista

La violència de gènere és un problema estructural que no solucionarem amb petites reformes, perquè la seva arrel és aquest mateix sistema patriarcal. Un sistema que ens arrenca a les dones la possibilitat de decidir lliurement sobre les nostres pròpies vides i els nostres cossos, i que instrumentalitza tot tipus de violència per mantenir-nos submises i disciplinades. Aquesta violència sistèmica té un caràcter profundament econòmic: en el capitalisme les dones som les més precaritzades i sobreexplotades. Per això no podem tenir confiança ni expectatives en que les mateixes institucions del règim donin una solució de fons a la nostra opressió, perquè són més aviat impulsores i reproductores de la pròpia violència masclista. Es poden fer reformes al sistema educatiu, als serveis públics o al sistema judicial, però mentre continuem en aquest sistema continuarán matenint el seu caràcter patriarcal. Davant d’aquesta situació, és clau la lluita i l’organització independent del moviment feminista i el desenvolupament de l’autodefensa com a eina de resistència, prevenció i empoderament. Davant les violències masclistes, autodefensa feminista!

Patriarcat i capital: aliança criminal

És imprescindible exigir recursos i polítiques públiques per prevenir i combatre les violències masclistes i patriarcals. Però alhora, hem de ser conscients que sense una sortida de fons que acabi amb aquest sistema capitalista patriarcal no aconseguirem la nostra plena llibertat. I que, fins i tot, qualsevol triomf que aconseguim està amenaçat permanentment, com passa amb la interrupció voluntària de l’embaràs. Des de Lluita Internacionalista fem una crida a construïr un moviment feminista antipatriarcal, anticlerical i anticapitalista, que rebutgi els discursos i actituds transfòbiques i la trans-misogínia, que agafi a les seves mans també la necessitat d’una Llei Trans Integral, en unitat amb el moviment LGTB, el moviment antiracista i amb el conjunt de la classe treballadora.  Aquest 25N tornem a omplir els carrers: visca la lluita feminista!

Comentaris