La proclamació de la República Catalana és l’expressió de la voluntat del poble de Catalunya de trencar amb la Monarquia. És el resultat d’una mobilització popular permanent i massiva al llarg dels darrers anys, que, fins al darrer moment, ha obligat els governs de la Generalitat a aplicar el mandat popular. El règim de la transició, aquell que Franco va deixar “atado y bien atado”, travessa la seva crisi més greu, s’esquerda i pot quedar tocat de mort.
La monarquia i el govern del PP encapçalen l’ofensiva repressiva, amb el suport de C’s i el PSOE. La detenció dels presidents d’Omnium i ANC va suposar l’advertiment a tot el moviment popular, com a ostatges i moneda de canvi. Ara l’aplicació de l’article 155 suposa la intervenció completa: destitució de tot el Govern català i la dissolució del Parlament, el control de totes les àrees pels ministeris i el manteniment de l’aparell repressiu d’ocupació de Catalunya amb la Policia espanyola i la Guardia civil sinedie. Rajoy, davant la incapacitat de mantenir un pols llarg en el temps decideix convocar eleccions autonòmiques pel 21 de desembre, intentant dividir el bloc independentista. En paral·lel, fiscals i jutges comencen la purga, i declaren que colpejaran amb tota contundència. La llista dels que han fet possible l’arribada de la República és llarga, quasi inacabable.
També és evident la debilitat de la direcció de la nova República. Després del gerro d’aigua freda de la suspensió del 10 d’octubre, fins el darrer moment el President de la Generalitat Carles Puigdemont va intentar evitar la proclamació buscant un acord amb el president espanyol Mariano Rajoy per trobar una sortida electoral: unes eleccions autonòmiques. La posició de la patronal catalana amb el trasllat de seu socials fora de Catalunya ha estat clara, primer va la butxaca i si cal es posen del costat del règim contra les llibertats, tement una situació de descontrol que posi en perill els seus privilegis. Amb veus com les d’Artur Mas o Santi Vila (una dimissió més dels consellers del PDeCat), els dubtes del propi president, les pressions de la UE... sense la mobilització popular de ben segur que estaríem davant una nova decepció. Només podem confiar en la gent mobilitzada al carrer.
El paper del CSQEP (ICV, Podem, EuiA) ha estat nefast. Primer va donar tota la cobertura “d’esquerres” al règim des dels Parlament, amb un Coscubiela (per més d’una dècada secretari general de CCOO de Catalunya) aclamat per PP, C’s i PSC. Fins avui CSQEP, com els Comuns d’Ada Colau, intenten situar-se en una equidistància impossible, que els fa còmplices de l’ofensiva de l’Estat. És grotesc que encara defensin la via del diàleg amb l’estat i la possibilitat d’un referèndum pactat que, com s’ha vist no hi cap dins del règim de la monarquia. Un règim que no admet cap reforma democràtica. Per completar-ho, Pablo lglesias pren també partit afirmant que la declaració d’independència és il·legítima i il·legal: com va fer el PSOE a la Transició, ara és l’espai de Podem el qui actua de pota esquerra del règim. Funestes són també les declaracions de CCOO i UGT estatals, que rebutgen contundentment la declaració d’independència, es limiten a demanar prudència i mesura en l’aplicació del 155 i avalen com a solució les eleccions del 21 de desembre. Aquesta esquerra és el tap que impedeix que flueixi la solidaritat dels i de les treballadores i pobles de l’estat, que permetria passar la pàgina del règim del 78.
No minimitzem els gestos de Dante Fachin, responsable de Podem Catalunya, com les veus que també dins de Podemos, els Comuns o del propi PSC-PSOE, que han protestat contra la política de les seves respectives direccions, però el que sí constatem és que davant la gravetat de la situació no n’hi ha prou amb la queixa o algunes dimissions, cal exigir un canvi de rumb o donar passos decidits per a cercar un nou reagrupament a l’esquerra.
La República proclamada està lluny de ser efectiva si no es prenen decisions clares i urgents des del Govern i el Parlament. Cal demanar que Govern, Parlament, juntament amb el suport d’una assemblea d’alcaldes i regidors, exigeixin la retirada de les forces de seguretat de l’estat a Catalunya i iniciïn el procés constituent de la República. Que posin en marxa un pla de mesures d’urgència per garantir les finances pròpies, creï un Banc públic i activi urgentment les lleis que reclamen els sectors socials (pobresa energètica, renda mínima... habitatge) que havien estat suspeses pel Tribunal Constitucional. Cal un senyal inequívoc a les classes populars que la nova República és perquè els de baix visquin millor.
Que la força està en el poble és més veritat que mai. La mobilització ha estat majoritàriament determinada per ANC i Òmnium, avui en el marc de la Taula per la Democràcia, amb la patronal i les direccions de CCOO i UGT. No podem deixar el carrer exclusivament a les seves mans ni estar a l’espera de les seves convocatòries. Sense la Plataforma del sindicalisme i l’esquerra combativa en defensa de drets i llibertats no hauria estat possible la vaga general del 3 d’octubre, que va ser clau en la resposta a la repressió policial contra el referèndum de l’1 d’octubre. També és a través d’aquesta plataforma que s’ha de fer la connexió amb les classes treballadores, en gran part absents i que ni CCOO ni UGT volen que s’incorporin a la lluita per una nova República. La classe obrera catalana serà determinant en el desenllaç d’aquesta confrontació amb l’estat i també en dotar de contingut social la nova República. Sense els Comitès de Defensa del Referèndum i la decisió de molta gent del carrer d’anar més lluny que les consignes rebudes en la defensa de les escoles i punts de votació, tampoc haurien votat més d 2,3 milions de persones l’1 octubre. Sense la irrupció del moviment estudiantil amb les vagues i l’ocupació dels carrers abans del referèndum o aquesta setmana, no seríem on som. Sense la determinació de l’assemblea pagesa i les mobilitzacions del 31, tampoc. Avançar en l’organització per baix, coordinant aquests sectors és del tot imprescindible per determinar un pla de lluita. L’ofensiva repressora creix i caldrà preparar noves mobilitzacions i noves convocatòries de vaga general.
Per derrotar la deriva repressiva és imprescindible la mobilització de treballadors/es i pobles arreu de l’estat. Ja ha sonat en boca de dirigents del PP que el 155 també es podria utilitzar a Navarra, País Basc i fins i tot, a Castilla la Mancha. La repressió que avui s’aboca contra el poble català s’utilitzarà demà contra de la resta. Més que solidaritat amb Catalunya el que cal és la convicció que estem en una mateixa lluita, una lluita per acabar amb el franquisme que perviu en el règim monàrquic. El règim separa i confronta els pobles, la llibertat dels pobles permetrà una solidaritat més forta. Com a internacionalistes cercarem un punt de trobada entre els pobles en el marc d’una Federació de repúbliques, que les volem de i per a la gent treballadora, socialistes.
Hem vist com la mateixa UE que esclafava el poble grec sota plans de misèria i negava el seu referèndum: fa el mateix avui amb Catalunya. La Solidaritat internacional que el govern busca en els estats i les institucions europees, sense èxit, la trobarem en els treballadors/es i els pobles. El mateix dia que es proclamava la República Catalana, Juan Carlos Giordano, diputat i militant d’Izquierda Socialista en el Frente de la Izquierda y los Trabajadores presentava en el Parlament argentí una proposta de reconeixement de la República Catalana. S’ha creat el moviment internacional “With Catalonia” coordinant arreu comitès de solidaritat d’organitzacions d’esquerres, sindicals i de defensa de les llibertats.
La mobilització popular ha estat clau per proclamar la República, i serà clau per defensar-la.
Exigim mesures immediates per fer efectiva i defensar la República: Govern, Parlament, i assemblea d’alcaldes i regidors, exigeixin la retirada de les forces de seguretat de l’estat i iniciïn el procés constituent. Pla de mesures d’urgència per garantir les finances pròpies, creï un Banc públic i activi urgentment les lleis que reclamen els sectors socials (pobresa energètica, renda mínima... habitatge) suspeses pel TC. Cal un senyal inequívoc a les classes populars que la nova República és perquè els de baix visquin millor.
Cal aprofundir en l’organització des de Baix: coordinar CDRs i la Plataforma de sindicats i organitzacions que va impulsar la vaga general 3-O.
Cal preparar i convocar una nova vaga general.
