28.09.2022 |

No són 5 dies de vacances, són 10 anys de retallades

Feia molts anys que els i les treballadores de l’educació pública de Catalunya no irrompien als carrers amb la força que ho han fet durant les jornades de vaga del 15, 16 i 17 de març
No són 5 dies de vacances, són 10 anys de retallades

En pocs dies, la impotència i la resignació s’han transformat en protesta i en lluita. Després de 10 anys de retallades persistents i pèrdua creixent de democràcia als centres, i després de 2 darrers anys afrontant la Covid sense els recursos necessaris i amb uns protocols que han generat més desconcert i feina afegida que una altra cosa, els i les treballadores de l’educació han dit prou. Ho han fet després dels anuncis del Conseller Cambray dels canvis, sense temps per dur-los a terme en condicions, del currículum, i d’un avançament d’inici de curs que, a més d’imposat, genera moltes incerteses organitzatives.

Però com diu el lema que va impulsar inicialment la CGT i que han fet seus la resta de sindicats i el conjunt del moviment: "no són 5 dies de vacances, són 10 anys de retallades." Per molt que el Departament d’Educació, amb la col·laboració de la majoria de mitjans de comunicació, hagi volgut posar el focus en la qüestió del calendari, aquest ha estat només el detonant, la gota que ha fer vessar el got. Una de les qüestions més importants de cara als propers dies de vaga serà seguir incrementant el suport de famílies, AFFAC i del conjunt de la societat en aquest mateix sentit: que aquesta lluita va de revertir les retallades i la privatització a l’educació pública que han vingut imposant els darrers governs.

L’anunci de 5 dies de vaga per part de tots els sindicats amb representació a l’educació pública va aixecar dubtes inicialment entre part del personal educatiu per no haver estat debatut prèviament en assemblees. Però justament, aquesta contundent convocatòria ha resultat un revulsiu i ha generat una participació a les assemblees i una implicació del professorat que no es veia en una dècada i que ha tingut com a conseqüència l’enorme força mostrada en aquestes primeres jornades, que ja han provocat moviments per part del Departament.

La resposta del conseller Cambray a l’enorme vaga i mobilització del primer dia va ser aplicar un increment salarial a les direccions 'amb avaluació positiva' per intentar tornar a posar-les del seu costat, després de constatar com moltes d’elles estan protestant i mobilitzant-se amb les seves companyes de centre. Posteriorment, hi ha hagut un degoteig d’anuncis de mesures, menors i maquillades que suposarien una lleu millora en relació amb la situació actual, però que estan encara molt lluny del conjunt de la plataforma reivindicativa i que no inclouen cap de les mesures  essencials com són el retorn a l’horari lectiu setmanal anterior a les retallades (18 hores a secundària i 23 a primària) o la reducció real i generalitzada de les ràtios (no només dels grups d’EI3) que haurien de suposar, en ambdós casos, un increment significatiu de les plantilles. Però alhora, i a l’endemà de la vaga per la llengua del 23M, enlloc de blindar realment el català a l’escola, ERC anunciava un acord que suposa un atac a la immersió lingüística encara més greu que la mateixa sentència del 25%, ja que inclou l’ús del castellà a la resta d’àrees sense definir-ne el percentatge.

La força demostrada els primers 3 dies de vaga evidencia que cal anar a per totes: difícilment ERC, partit del govern i del conseller, podrà assumir gaire més temps el desgast polític que li suposa aquest pols. Ni pot mantenir gaire més temps a un provocador que ha generat un consens sense precedents en contra seva com en Cambray, ni pot seguir mantenint la manca de finançament que pateix l’escola pública (un 3% del PIB quan la pròpia LEC diu que ha de ser un 6%), si la lluita segueix amb la mateixa o amb més força encara. I aconseguir-ho és possible.

A més del suport de les famílies, és essencial la participació dels i de les estudiants a les properes vagues, com sembla que així serà. Alhora, cal tenir ben present i ser fidels a les demandes concretes del personal interí que ha protagonitzat recentment la lluita més rellevant dels darrers anys exigint un concurs de mèrits basat en el temps treballat enlloc de l’actual model d’oposicions.

Una altra de les qüestions més importants a millorar en la continuïtat és incorporar a  la lluita al conjunt de personal no docent que treballa als centres educatius: personal de suport (TEEIs, TIS, vetlladores, etc), PAS i companyes del lleure, que pateixen situacions realment precàries a mans d’empreses privades davant de les quals s’ha d’exigir la seva internalització. De la mateixa forma, caldria recordar i afegir a personal d’escoles bressol i companyes d’Universitats, també en situacions molt precàries, com ara les doctorandes. És molt important no deixar cap company/a enrere i aixecar també totes les reivindicacions dels diversos col·lectius de l’educació, per solidaritat de classe, però també per tenir més força per guanyar.

I possiblement, l’element més important de cara a la continuïtat més enllà de les jornades de vaga del 29 i 30 de març, serà traspassar el poder de decisió de fins a quan i de com ha de seguir la lluita a les assemblees de treballadores dels centres educatius. Els sindicats convocants a les 5 vagues han reiterat que és fonamental la unitat. Doncs bé, la millor unitat possible, i que no exclou la participació dels sindicats, és aquella que inclou en el debat i la pressa de decisions al màxim nombre possible de les treballadores que hauran de participar de les mobilitzacions que se’n derivin. En un moment com l’actual, cal recordar la vaga indefinida de Ses Illes i quins van ser els elements que la van fer tombar el Decret de Trilingüisme (TIL), gran part de la desinversió que patien, i al mateix govern del PP de Bauzà: assemblees de treballadores amb gran participació, una coordinadora d’aquestes assemblees, empenta per tirar endavant una vaga indefinida i la capacitat d’aconseguir un enorme suport social.

Tan de bo, aquesta vaga a l’educació pública sigui l’espurna que prengui la del conjunt dels serveis públics pels recursos que calen i contra la privatització que pateixen. Cal un pas endavant de la Taula Sindical de Catalunya per aglutinar les lluites i les necessitats vitals de la gent treballadora i coordinar un pla de mobilitzacions que avenci cap a la vaga general! Per últim, es fa cada cop més evident que cal construir una alternativa política des de l’esquerra, que no faci de crossa de cap govern que estigui al servei dels interessos de la burgesia, sinó que defensi de manera independent i nítida els interessos dels i de les treballadores.

Si seguim, estenem i democratitzem més aquesta lluita: la guanyarem!

No són 5 dies de vacances, són 10 anys de retallades
comentaris