Opinió

Babeslekuak!

D'històries que ens va deixar el 18-O.
Barcelona, Hong Kong, Santiago de Xile i la YPJ de Rojava.
photo_camera Barcelona, Hong Kong, Santiago de Xile i la YPJ de Rojava.

Recordo perfectament la intensitat amb què vas abraçar-me aquella nit al terrat, nua. Vas recolzar l’univers sobre les meves espatlles, lleuger. Era un ‘adéu’. L’endemà decreixies a un ritme frenètic, et torçaves sobre tu mateixa com un somriure invertit i et cobries de negre. S’apagava la teva llum blanca i sota els teus peus, se n’encenien d’altres més ferotges. És el que tocava segons els calendaris, però tots sabíem bé que aquesta foscor podria durar més d’un cicle lunar, aquesta vegada.

Aquesta foscor només la coneix qui l’ha vist. S’intueix als llibres d’història i a les notícies, però només se l’imagina qui s’hi ha trobat per desgràcia: és més fosc que el mateix negre, com d’un negre infinit. Negre incert. Negre sinistre. I tot i que de fora sembli que no, quan hi ets dins, descobreixes que, dins d’aquesta foscor, hi ha vida. Hi ha un dia a dia. Onades més fosques i onades més clares. Una excepció quotidiana, una quotidianitat de la supervivència. Hi ha llum. Llum de flames i de refugis que alberguen la vida. Refugis com el d’en Piu i companyia.

Aquestes dues últimes setmanes el cos em demanava caminar. Caminades per anar a tot arreu, caminades llarguíssimes i solitàries per aquests carrers de Barcelona que han de ser sempre nostres. És així com he fet baixar les idees, una setmana després d’aquell divendres ferotge. L’anècdota de la festa improvisada al costat de la Delegació del Govern amb el DJ punxant música des d’un balcó no seria per mi la més gran d’aquell 18O. Primer Jardinets de Gràcia, després Delegació, i després, un beure amb una amiga. Tot seguit vam decidir reunir-nos uns quants amics per sopar junts. Ja ho havien dit mil vegades: divendres, vaga de consum. Però nosaltres ens moríem per un ramen. Aquella jornada ens havia obert la gana i, sobretot, les ganes de passar més estona tots junts, amics i coneguts. Així que de cap cap a l’Eixample Dret. Tot just escuràvem els últims fideus del bol quan al restaurant van abaixar mitja persiana, i nosaltres en vam sortir. Una vintena de persones corria carrer amunt davant dels quatre furgons de Mossos que enfilaven el carrer uns vint segons més tard. De sobte, gairebé sense fer soroll, tots els contenidors a la vista havien estat tombats a terra, a punt per ser encesos; els furgons s’arremolinaven amunt i avall, de dreta a esquerra, i viceversa. Era tot qüestió de segons. Dos dels meus companys tenien la moto aparcada allà a la vorera, en un lloc no massa adient. “Paguem i marxem”. Mentre la cambrera, que era xinesa -i que durant el sopar ens havia dit que “al final terminaríamos como con Franco”- ens cobrava, ens deia, “Tranquilos! Hay mucha policía”. Abans que tinguéssim temps de contestar -sense poder amagar una rialla- ho va rematar dient, “Lo mejor es que, por la noche, los chicos acompañen las chicas a casa”. Ja no vam contestar, però estàvem segurs que tard o d'hora ella també copsaria certa ironia en aquestes frases innocents. Mentrestant, els furgons reculaven i tornaven a baixar el carrer, ara en direcció contrària. Després pujaven de nou, baixaven, i així. Vaig perdre el compte. Pel carrer de baix, igual: d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra. La confusió envaïa l’ambient. Els meus companys van agafar la moto i van enfilar carrer amunt, creuant tots els semàfors en vermell i fileres i fileres de barricades. Era evident que la tècnica i l’estratègia s’havien afinat molt en aquests pocs dies -la resistència sempre aprèn a organitzar-se més de pressa-. Quan els altres tres corríem direcció cap a casa, les llums blaves ja suraven per tot arreu. Per darrere, carrer tallat. Per les vores, totes i cadascuna de les cruïlles que vam passar, estaven tallades. El desplegament policial era espectacular: barreres, antidisturbis i furgons a tots els carrers. Estàvem just enmig d’una mena de zona perimetral, atrapats. En la llunyania, véiem les llums rogenques de les primeres fogueres alçar-se davant les blaves. Arribàvem a Passeig de Gràcia quan va volar el primer tret entre el fum. “Per aquí no!!” Em van cridar pel darrere. Després, els meus companys diuen que ja tot va ser fum i el so de trets. Jo només recordo el primer, i els “tranquils, tranquils” que emanaven de mi mateixa mentre corria buscant un lloc on poder-nos refugiar -la meva companya s’ha enamorat i no em podia permetre que li passés res ara-.

Al tercer intent, vam aconseguir entrar a un portal. El senyor estava a la porta, i li vaig demanar si podíem passar. “Només som tres”, li vaig dir, i va accedir. Un cop dins, hi havia més gent. “Jo no sóc independentista”, ens diu aquest senyor, “però crec que aquesta nena és molt valenta. Diu que el seu pare vota Ciudadanos, però que ella vol expressar igualment el que sent”. “Estàs sola?” Li vaig preguntar a la petita d’ulls plorosos i vius (sí, als 10 anys sembla que ja es pot experimentar la indignació més profunda), que portava l’estelada de capa. “Amb la meva mare”, i va assenyalar l’escala. També hi havia les dues filles del veí, que molt amablement ens van servir aigua. Quan, asseguts davant l’ascensor, ja se’ns havia relaxat el pols, va travessar el portal una noia, que ens va preguntar si estàvem bé, i els tres vam contestar que sí. No es devia quedar tranquil·la perquè, al cap de no res, baixaven un home i un noi per l’ascensor per preguntar-nos si volíem pujar a casa. Ens vam quedar muts. “Si pugeu, veureu que amb ells s’està molt bé”, va explicar el primer veí. A fora es veia que anava per llarg, així que vam accedir tímidament. El que va passar a continuació, podria semblar força surrealista. Per mi va ser la nit més llarga, perquè mai més no l’oblidaré.


Tal com vam creuar la porta del seu pis, ens va rebre el Piu, el gos - ovella, i després tota la família. Ens vam presentar al passadís, i en Piu i els sis parents (pares, filles i nebots) ens van fer passar al menjador. Ja teníem uns gots a taula i un lloc al sofà. Vam reprendre la pel·lícula que estaven mirant abans de la nostra arribada, Como robar un millón de dólares, amb l’Audrey Hepburn, vam menjar una coca francesa deliciosa i vam fer uns gintònics. Tot això amb una naturalitat absoluta. Cap de les petites de la família semblava sobtar-se per la nostra presència. Ningú d’ells. Ni tan sols en Piu. En algunes trobades familiars m’he sentit molt menys còmoda que en aquell menjador. Des d’aquella casa, tret del brunzit apagat de l’helicòpter, semblava impossible que tot allò pogués estar passant allà fora. Una d’ells ens va explicar el que acabava de viure al metro d’Urquinaona, on la policia havia disparat indiscriminadament contra la gent que intentava baixar les escales per anar-se’n. I així vam passar estones conversant, i molts d’altres mirant la televisió, estupefactes, en silenci. Un silenci que no era gens incòmode, però que aquella nit no em deixaria dormir. Era un silenci que parlava massa. 
El pare va baixar al carrer un moment, i en pujar ens va advertir que la cosa aniria per llarg. Marxar llavors no era bona idea.  “Bueno, os quedáis a dormir, ¿no?”. Ens van muntar un llit i el sofà i vam passar-hi la nit. Evidentment, jo no vaig aclucar els ulls fins ben bé mitja matinada. Per mi aquell era un silenci nou, el d’un acollit en una casa que no necessita explicacions per decidir acollir-te. Que, per alguna cosa, ja tens la seva confiança abans que -aparentment- hagin tingut temps de saber res de tu. Que no et consideren un intrús en cap moment i que, a canvi de res, t’obren les portes de casa seva i t’ofereixen recer. Però potser sí que sabien de nosaltres. Potser en sabien més, en aquell moment, que nosaltres mateixos.

Per ells aquell silenci era ben conegut. Aquell i el silenci més extrem. Amb els bascos vam callar massa. Hem callat massa i durant massa temps, tot i no creure’ns ni una paraula del que deia la premsa estatal i afirmar sentir la seva repressió com a pròpia. Potser encara és més greu fer-ho, justament, quan saps del joc brut i la monstruosa mentida. Sigui com sigui, avui aquest joc brut és viu i torna a expandir-se per les televisions d’Espanya, es fa amb l’opinió pública i amb els debats a la taula. Com un soroll sord i selectiu, ara s’ha fixat sobre un nou objectiu. Sort en tenim avui, és clar, dels mòbils per enregistrar-ho tot; sense ells, tal com ens va explicar aquesta família, hauríem de comptar “només” amb el boca-orella, les xarxes de confiança i el criteri propi. Saber destriar què és cert i que no, què és mentida i què no, què és el joc brut i quina és la realitat més grisa, que és injust i què és més just, allò que ens fa dignes d’allò que ens deshumanitza. Coincidireu amb mi amb que això no és poc. Que els telèfons, aquí, poc hi tenen a fer: per molt que avui tinguem la tecnologia de butxaca, aquestes eines tan bàsiques, tan humanes, ens seguiran fent falta. I tenim uns bons mestres prop de casa, a qui devem molt més que això. Que saber utilitzar la intel·ligència i criteris propis i posar a prova la nostra empatia, valentia i sentit de la justícia. Construir-los així de nou.

L’endemà al matí d’hora, mentre la meitat encara dormien vam abandonar la casa els tres sense dir ni paraula. Ens van dir que no féssim això, que esmorzaríem croissants, però nosaltres ja no volíem abusar més de la seva hospitalitat. I estàvem en shock. “Bé, si hi ha res més aviat, ens tornem a veure”. Malgrat tota l’ansietat que havia passat, la meva companya va acomiadar-se així. En aquell moment vaig saber que escriuria alguna cosa sobre això, i vaig preguntar-li a l’altre company si també voldria incloure-hi alguna cosa. Al cap d’uns dies, em va dir: “escolta Gimme Shelter”. Dóna’m Refugi, dels Rolling Stones. “Sempre que l’escolto se’m posa la pell de gallina. Em recorda a aquella nit

I així ho he fet mentre escrivia. Perquè resulta que es tracta d’això, d’alçar i donar-nos refugi. Recer, protecció, resistència, davant la violència estatal i la seva repressió. Entre la gent, de tu a tu, perquè no ho pot fer ningú més ni de cap més manera. Per molts ja no es tracta només d’intentar sobreviure, sinó de viure dignament. Alçar refugis per fortificar allò que hem lluitat i que anhelem. Refugis oberts als altres, perquè un dia serem nosaltres. Refugis físics i mediàtics. Refugis d’idees i refugis de foc que es neguen a la foscor. Babesleku. Refugio, 庇 (Bì), parastinê. D’aquí a Chile, Hong Kong i Rojava. I que aquest sigui un aprenentatge de per vida, els ho dec als meus companys bascos i tots els que estan en les seves lluites ara: que ningú no es trobi sol en la lluita per una vida digna. Prou d'això de callar i creure. Que si el silenci és aliat de la repressió i la mort, només el soroll ens tornarà la dignitat i la vida.

Sempre em sentiré en deute amb vosaltres. Espero que ens retrobem aviat, en nits i dies tant o més alegres com aquell, Piu i companyia. Que la propera vegada ja no ens hàgim de retrobar en cap refugi, sinó que ja siguem a casa.

Oh, a storm is threat'ning
Oh, una tempesta amenaça

My very life today
La meva vida avui

If I don't get some shelter
Si no aconsegueixo refugi

Oh yeah, I'm gonna fade away
Oh, sí, desapareixeré del mapa

War, children, it's just a shot away
La guerra, nens, està a un tir de distànca

Rape, murder, It's just a shot away
La violació, l’assassinat, està a un tir de distància

I tell you, love, sister, it's just a kiss away
Et dic, germana, que l’amor està a un petó de distància

Comentaris