LGTBIQA+. Lesbiana, Gay, Trans, Bisexual, Intersexual, Queer, Asexual i tots els qui estan per arribar. Les sigles creixen any rere any a mesura que ho fa el coneixement i l'experiència humana. En paral·lel a aquesta expansió sense precedents, fomentada per la lluita col·lectiva i estesa arreu del món per garantir-se el dret a existir i per la llibertat de pensament i d'expressió, altres sigles voldrien reduir-ho tot a u. Negar totes les formes de vida que no siguin la prototípica d'un home blanc i occidental, heterosexual, espanyol i de classe mitjana-alta. Ara, havent irromput en les quatre capitals de província catalanes i en un total de 76 consistoris catalans —en unes eleccions on gairebé la meitat dels electors no van votar—, cal parlar-ne. La ultradreta de Vox va penjar recentment una lona (coneguda com a "lona de l'odi") en una façana d'un edifici de Madrid on es mostrava una mà que llençava a una paperera la bandera LGTBIQA+ i la feminista, l'estelada, així com el símbol de l'Agenda 2030 —que té com a objectius la salut i el benestar, la sostenibilitat, l'aigua neta, la innovació i la fi de la pobresa, entre altres—, junt amb la bandera comunista i el símbol okupa. L'han retirat després que la Junta Electoral ho ordenés, però el missatge ha estat inequívoc: involució i uniformitat. U, sempre.
Estem en un moment de la història en què el pensament binari que històricament ha dividit la societat —entre dalt i baix— s'esfondra com un fals teló, donant espai a noves identitats i formes d'expressió que superen el dualisme limitant de la feminitat i la masculinitat, substituït per un pensament transversal que troba noves formes d'aliances inèdites en la història. Davant la pluralitat assolida a través d'un debat i consens estès al llarg dels segles, els reaccionaris s'escandalitzen superats per una complexitat aclaparadora que no es veuen capaços d'afrontar i que es neguen a acceptar. És molt més fàcil comprendre i governar un Estat uniforme i immutable, o “monocultural i mononacional”, tal com ho anomena Carles Ferreira, un dels primers estudiosos del fenomen. Per això, perquè no pot aportar absolutament res de nou, el discurs de l'extrema dreta no és constructiu, sinó que es defineix en oposició a tot allò existent fins al moment. Les expressions “supressió”, “prohibició”, “reducció”, “simplificació”... són recurrents al llarg de tot el seu programa. La ultradreta no crea, destrueix, perquè no s'ha nodrit mai de cap coneixement per fer cap altra cosa.
Vox, un cultisme que faria referència al terme arcaic de 'veu', en llatí i en singular, referint-se a una sola i única veu que pretén silenciar les altres, és literalment un partit miserable. Del mateix llatí, miserabilis, “d'una pobresa extrema”, “abatut, sense valor ni força”, “desgraciat, infeliç”, “que pot causar compassió”. A la majoria de nosaltres, en la mesura que ens trobem immersos en qualsevol causa social que ens toqui més o menys de prop, no ens en despertaran pas gens, de compassió. Però molt probablement, l'únic motiu pels quals rebin vots sigui per aquesta última raó, concretament, per part d'aquells qui hi empatitzen perquè mai no els han ensenyat —o simplement no han après—, per desgràcia, que ells tenien dret també a lluitar per les seves causes. A construir la vida que desitjaven, a enriquir-se amb nous coneixements i expandir la seva experiència. Enfront d'aquest reduccionisme brutal, trist tant pels qui l'imposen com pels qui el sofreixen, que any rere any apareguin noves identitats a un ritme sense precedents a la història d'Occident, no pot sinó esperançar-nos. Les sigles LGTBIQA+, que ens marquen el camí a tots, es presenten com el refugi més ferm i prometedor de la dignitat humana.
