Opinió

I ara què?

Els resultats del 21 de desembre han palesat que el republicanisme independentista no té alternativa. Els tres partits que s’hi identifiquen explícitament, tot i que no comprenen pas tots els catalans que s’hi podrien arribar a sumar, van arreplegar el 47´5 % dels vots i 70 diputats sobre els 135 del Parlament català. Gaudeix, doncs, de majoria absoluta en escons i per tant d’una majoria parlamentària indiscutible. Si no té alternativa és perquè el bloc unionista, format per l’espanyolisme visceral que encarnen Ciutadans i PP i l’espanyolisme amable del PSC, només va sumar 57 diputats, evidenciant que el bloc del 155 és clarament minoritari. Perquè els 8 diputats dels Comuns és clar que si bé no es volen afegir, per ara,  al republicanisme independentista, tampoc no integren el bloc del 155 i no semblen pas gens disposats a governar amb ells.

Ara bé, posseir una majoria absoluta només en escons no garanteix ni permet fundar una república catalana mitjançant una confrontació oberta amb l'Estat. No ho permet perquè podria afavorir una rebel·lió interna de gran envergadura, li mancaria legitimitat democràtica davant d’una comunitat internacional que tindria la major excusa de pes per oposar-s’hi i carregaria de raons l'Estat, que sempre podria invocar els drets de la majoria o de la meitat per reprimir-la durament.

Evidentment, no poder institucionalitzar encara la república i dotar-la d’una corporeïtat jurídica adient, no significa que no es pugui governar amb un programa republicà, perquè el resultat adés esmentat prou que autoritza a fer-ho. D’altra banda, i com ja he explicat, no existeix un projecte alternatiu consistent i els Comuns podrien compartir molts eixos d’aquest programa republicà, sobretot si incideix en polítiques avançades de regeneració democràtica,  denúncia dels privilegis i redistribució de la riquesa. Al meu parer, el proper govern hauria de fonamentar la seva acció política en quatre pilars: la preservació dels consensos que vertebren el catalanisme, l’eliminació de qualsevol rastre de corrupció, l’aplicació de polítiques de redistribució de la riquesa i de reforçament dels serveis públics bàsics i el foment de l’economia productiva i innovadora en front de l'especulativa (començant pels preus dels habitatges i dels lloguers), la monopolística i la subvencionada a perpetuïtat. És a dir, alhora que consolida, neteja, garanteix oportunitats a tothom i dinamitza, hauria d’oferir a la ciutadania catalana un model ben allunyat de l’espanyol. Per tant, si bé cal governar amb eficàcia i honradesa abans de tot, de passada cal contrastar permanentment aquest model de governança amb el de l’estat espanyol, entestat en persistir en sentit contrari. Mentre el govern del PP intenta anorrear l’escola catalana i derruir TV3, s’amara de corrupció fins el coll, fa minvar l’estat del benestar i afavoreix els amics comissionistes del gran capital de l'IBEX, la nostra república incipient pot esdevenir l’antítesi capaç de seduir als qui encara no hi combreguen però poden compartir-ne molts dels seus valors.

Un programa d’aquesta mena podria permetre, doncs, no solament seguir exigint, sense fer cap concessió, l’emancipació nacional plena per qüestions de llibertat i de democràcia, sinó com a condició imprescindible per prosperar econòmicament i cohesionar la  societat. Incrementaria, per tant, la legitimitat del projecte republicà cara enfora i la credibilitat i les adhesions cara endins.

Ara bé, prioritzar la tasca de governar des de les institucions recuperades amb un president present al territori que no atorgui l’excusa a l’Estat per seguir paralitzant-ho tot, no significa acatar l’existència de dirigents polítics presos o exiliats, la deriva autoritària del govern i la resta de poders centrals o la repressió indiscriminada de la dissidència republicana. Perquè governar i gestionar és compatible perfectament amb seguir reivindicant, denunciant i rebel·lant-se contra l'Estat, que intenta escapçar el projecte republicà i atemorir les seves bases, i sense les institucions no és possible fer la República. Mentre a Barcelona es prenen les decisions que afecten els nostres interessos quotidians i es fa rutllar el país, a Brussel·les el govern de la Generalitat també s’hi pot reunir periòdicament per palesar que fins que no se’ns permeti autodeterminar-nos els catalans seguirem dempeus expressant la nostra sobirania nacional i reclamant el dret a fer efectiva la república que ja hem anunciat. 

Sense rendir-nos, ni renunciar a res ni recular ni un pam, posem-nos, però, a governar. Posem-nos-hi per tal d’evidenciar als catalans que encara no comparteixen el projecte republicà, que persegueix la regeneració democràtica, l'empoderament nacional i social i la dinamització econòmica i que no té cap alternativa plausible. És a dir, cal convidar-los a triar entre un règim tirànic i col·lapsat per la corrupció, endeutat fins al coll, amb un sistema de pensions en fallida i decidit a esclafar penalment i policialment el moviment d’emancipació català, o la nostra república en construcció. No tinc dubte que finalment la tria esdevindrà una qüestió de consciència, de dignitat i de possibilitat de prosperar, més enllà dels sentiments patriòtics o identitaris legítims  de cadascú.

Comentaris