Sóc el soci número 339 del Club Banyetes, segurament de les primeres generacions. Va marcar una generació, va ajudar a generar una identitat col·lectiva cap al territori, va ajudar a estendre l’ús del català entre els nouvinguts, i va contribuir al desenvolupament de la competència artística. I malgrat les presumptes males praxis desemmascarades amb posterioritat, el Banyetes va ser un símbol de la nostra ciutat. I en un context en que els infants cada vegada tenen menys referents, com l’extingida família Super3, necessitem productes audiovisuals que permetin actualitzar la televisió i adaptar-la als nous temps.
Molts cops les administracions entenen la infància com un apèndix en les polítiques públiques. L’actual regidoria d’Educació ha endegats canvis valents en la segregació escolar, però cal seguir. La infància de Lleida requereix de referents educatius que fomentin la llengua entre la canalla, la reducció de desigualtats i la cultura del servei cap a la comunitat, sempre sincronitzats amb la nova cultura audiovisual. L’apoderament d’una futura ciutadania crítica i implicada en els afers públics comença a la infància, i és necessari posar fil a l’agulla quan abans millor. Amb la nostàlgia encara s’escolta l’escatakatacruinx a algunes festes de joves, però la necessitat s’imposa sense més demora.
