El Ple del Parlament de Catalunya va aprovar la Llei dels Espais Agraris el 29 de maig del 2019 i va donar resposta a una reivindicació històrica del sector i del territori. Aquesta Llei havia de ser, i dic “havia” perquè encara no s’ha desenvolupat, l’instrument que permetés planificar el territori tenint en compte el sector agrícola, ramader i forestal en el seu vessant de productor d’aliments, béns i serveis, però també valorant el seu paper d’equilibrador del territori i cohesionador social.
Transcorreguts més de tres anys de l’entrada en vigor de la Llei, les seves tres eines bàsiques, el Pla Territorial Sectorial Agrari, l’Anàlisi d’Afectacions Agràries i el Registre de Finques Agràries en Desús, estan en una fase de desenvolupament molt inicial i, en el cas del Pla Territorial Sectorial Agrari, encara ni s’han posat els fonaments per a la seva redacció.
La manca de desenvolupament del Pla Territorial Sectorial Agrari la considero especialment rellevant per la implicació directa sobre la implantació dels parcs solars fotovoltaics i els parcs eòlics. Si ara es disposés d’aquest pla, els ajuntaments podrien adaptar les seves normes i plans urbanístics al que determinés el pla sectorial corresponent i, això, delimitaria on es poden posar parcs solars o eòlics.
Disposem d’un instrument molt potent que hagués pogut evitar molts problemes. L’exemple més clar i recent és l’aprovació del Decret Llei 5/2022 de 17 de maig, que dona llum verda a ubicar plaques solars en terrenys de regadiu quan, des del 2019, existia una restricció en aquest sentit. Que ara s’hi puguin posar plaques solars en lloc de dedicar-los a la producció de matèries primeres, pot tenir greus repercussions en la nostra sobirania alimentària i, per extrapolació, en el despoblament i desertització del nostre territori.
El més greu de tot plegat és que tenim un instrument com la Llei dels Espais Agraris, fet per protegir els sòls agraris, i que no s’ha desenvolupat per motius que, algun dia, els nostres dirigents ens haurien d’explicar.
