17.09.2021 |

El Cop

  Hi ha una pel·lícula que s’anomena “El cop” protagonitzada per Paul Newman i Robert Redford i  que està ambientada als EE UU de principis dels anys trenta, en plena crisi i una sèrie de personatges que viuen en la misèria i que es veuen abocats a estafes en les apostes, robatori de carteres i coses semblants.

 

Hi ha una pel·lícula que s’anomena “El cop” protagonitzada per Paul Newman i Robert Redford i  que està ambientada als EE UU de principis dels anys trenta, en plena crisi i una sèrie de personatges que viuen en la misèria i que es veuen abocats a estafes en les apostes, robatori de carteres i coses semblants. El que acaba de fer-la una excel·lent pel·lícula és la banda sonora que forma part de la història del cinema.

Quan hom veu el panorama actual: un gendre que evadeix capital a l’ estranger i que s’aprofita dels diners públics. Un president del CGPJ que es munta unes farres en hotels i restaurants d’etiqueta i s’excusa que es tractava de “feina”. Una banca que abans era una caixa que fa les mil i una i que els executius que l’han deixat en la bancarrota cobren una pensió de 19 milions d’euros – vatua l’olla!- Que alguns càrrec autonòmic s’aprofita de les ajudes europees per anar de meretrius i comprar coca – i no de recapte- per a ell i el seu  conductor. Que cert síndic  faci 50 viatges oficials en només dos anys amb una depesa de més de 40.000 euros. Que els bancs “perdonin” el deute de partits polítics i més i més...

 Tot plegat ens fa adonar que els personatges de la pel·lícula  són uns angelets al costat del que veiem actualment  i, aquí sí que podem dir “la realitat supera la ficció,” però a més em fa pensar en el que va escriure el  novel·lista nord-americà Henry Miller: “La llei no té cap relació amb les necessitats humanes; és una estafa perpetrada per un sindicat de paràsits.”

comentaris