Ja fa uns dies que ha començat la temporada de futbol. Ja hi som, penso, ara tornarem a veure un telenotícies ple de titulars de partits, fitxatges, lesions i recuperacions de jugadors... i si dóna temps colaran alguna notícia de política, d’economia o fins i tot de cultura. Sembla que la vida giri entorn d’aquest esport: que si copes europees, regionals, nacionals, champions i demés... ja em perdonareu els aficionats a aquest esport si dic alguna cosa errònia, però jo de futbol no hi entenc. Ep! I no us penseu que no he vist mai cap partit; és més, sinó recordo malament he estat dues vegades al camp nou, i també he cridat gol amb totes les meves forces en alguna ocasió, a veure si canviava alguna cosa en el meu interior. Però res.
Ja us dic, no és que no hi entengui de futbol, més aviat el que no entenc són moltes de les coses que passen al seu voltant. No entenc que es parli de crisi quan es mouen tants i tants diners en fitxatges de jugadors, per no parlar dels sous. No m’entra al cap, i perdoneu si puc semblar tancada de mires, que un jugador cobri no se quants milions d’euros i hi hagi tantes persones que dormen en caixers automàtics, per dir alguna cosa. Crisi? On és la crisi? Això és el que ens volen fer creure, que hi ha crisi! Però això són figues d’un altre paner...
A part de l’àmbit econòmic, hi ha la qüestió del moviment de masses; que està molt bé, però sempre que s’utilitzi correctament. Moltes vegades m’he quedat meravellada amb les típiques onades que simula la gent enmig del partit, o dels càntics totalment unànimes per animar als jugadors. La força que arriben a tenir aquelles persones unides fa posar els pèls de punta. Sempre he pensat que si tota aquesta energia es destinés a sortir al carrer a reclamar els nostres drets, a dir no a la guerra o a protestar contra les retallades moltes coses canviarien. Però sembla que a la gent li agrada més cridar en contra del Mourinho o protestar a l’àrbitre de torn. Una pena.
No és que no m’agradi el futbol, no deixa de ser un esport, pur entreteniment. El que em fa saltar les alarmes és l’embadocament massificat i la importància exagerada que se li pot arribar a donar. En el món estan passant coses contínuament (algunes de vital importància per al nostre futur) i nosaltres, enganxats a la pantalla, ens les estem perdent. En certa manera, la pilota de futbol em recorda al pèndul que fan servir els hipnotitzadors. Mentre observem la pilota anar amunt i avall t’han retallat el sou, s’ha rescatat Bankia i el teu fill s’ha quedat sense el seu professor preferit. Màgia! Segueix la piloteta, segueix la piloteta, segueix la piloteta...
