Deixar els estalvis dels Ajuntaments en mans de l’Estat. Aquesta era la proposta que se’ns feia; la solució que se’ns plantejava per resoldre un problema greu. Les limitacions que les lleis Montoro imposen encara ara als ajuntaments no els permeten convertir els estalvis en serveis a la ciutadania. Si una cosa vam constatar col·lectivament després de la crisi de 2008 és que les mesures de contenció de la despesa i d’aprimament del sector públic no són una bona recepta per sortir de les crisis. Perquè fan patir a la gent que necessita més suport, més eines i que veu com augmenten les desigualtats i la precarietat -mentre les institucions acumulen estalvis que no poden gastar- i no pot entendre com unes lleis estatals limiten el marge d’actuació dels seus ajuntaments.
Uns quants mesos de govern de les esquerres no ha permès revertir aquesta situació. Les lleis Montoro segueixen vigents. I en lloc de resoldre el problema d’arrel, se’ns plantegen pedaços, que passen per cedir els romanents a l’Estat, a 15 anys vista. A canvi -i aquí trobem el greuge amb la ciutat de Lleida- l’Estat dotava un fons Covid addicional, per a la recuperació econòmica i social, al qual només podien optar els ajuntaments que prèviament haguessin cedits els seus estalvis a l’Estat. La Paeria de Lleida seria un dels que no entrarien al repartiment del fons de 5.000 milions, precisament perquè l’etapa anterior no en van deixar d’estalvis. I precisament, els qui ara obliden a Lleida en la seva proposta-pedaç, són els mateixos qui van deixar l’ajuntament en una situació econòmica força complicada. Per això nosaltres demanàvem, i ho continuem fent, una distribució per criteris de població, de manera que la ciutat de Lleida rebria gairebé 15 milions d’euros d’aquest fons Covid. Perquè recordem-ho, aquest fons es finança amb els impostos estatals que paguem tots i totes, també la ciutadania de Lleida.
Sigui com sigui, el resultat va ser el rebuig majoritari a una proposta que va néixer i va acabar sense consens. El Gobierno va fer un últim intent a la desesperada, oferint a última hora desvincular una part del fons de la cessió dels romanents municipals, un simple compromís polític a futur, sense garanties, per intentar salvar el decret i convalidar-lo tal qual l’havien aprovat al Consell de Ministres. L’endemà anunciaven una rectificació. I per molt que, des d’aquestes pàgines, a vegades se’ns assenyali com a culpables de ves a saber què, es fa difícil de fer creure a la gent allò que no és. Vàrem rebutjar uns proposta que no venia del consens, que obligava els ajuntaments catalans a cedir els romanents a l’Estat que els impedeix gastar-los. I a més deixava Lleida- i tants altres- fora del fons Covid, quan ha estat una de les ciutats que més ha patit amb un doble confinament i la pressió sobre els serveis públics.
Potser qui s’entesta a vendre les virtuts d’una mala proposta pensa més en les sigles que en la ciutat. I potser és hora de reaccionar, d’anar a l’arrel dels problemes, de retornar als ajuntaments la plena capacitat d’ajudar la gent quan més ho necessita. Revertir les lleis Montoro i redefinir els criteris de distribució del fons Covid per evitar que cap ciutat en quedi exclosa, tampoc Lleida. És urgent.
